Entradas

Mostrando entradas de 2012

La gente nos ve y después se acuerda

Imagen
En un pequeño negocio de una gran ciudad una mujer menuda saluda a una clienta que no la ve porque está pendiente de lo que necesita comprar. Se trata de un servicio técnico que ofrecen en la tienda y que la clienta necesita. El técnico que solucionará el problema está con otro cliente y por tanto hay que esperar un poco, tiempo que transcurre en silencio. Por ese local pasan muchas personas que tienen prisa, o que tienen mucho tiempo, hay de todo. Personas que son muy serias, o conversadoras, que están tristes, o malhumoradas. La señora de la tienda, quien posiblemente sea la dueña, pasa muchas horas observando a la gente que entra y espera, o que se va por no esperar. Después de los años ha aprendido a observarlos. Finalmente la clienta es atendida y le toca pagar. -guarde el recibo señora, puede servirle de garantía en caso de que no funcione La clienta, en silencio, mira a la señora de la tienda quien le está entregando el recibo y ahora añade: -aunque si lo pierde, igualm

La gent ens veu i es recorda

Imagen
A una petita tenda d’una gran ciutat una dona menuda saluda a una clienta que no la veu perque está pendent de què vol comprar. Es tracta d’un servei técnic que ofereixen a la tenda i que la clienta necessita. El técnic que resoldrà el problema está amb un altre client i per tant s’ha de fer una mica de temps esperant, temps que transcorre en silenci. Per aquella botiga passa molta gent, persones que ténen pressa, o que ténen molt de temps, hi ha de tot. Persones que són molt serioses, o que són xerraires, que están tristes, o malhumorades. La senyora de la botiga, possiblement, la mestressa, hi passa moltes hores observant la gent que entra i espera, o que marxa per no esperar. Després dels anys ha aprés a observar-los. Finalment la clienta és atesa i li toca pagar.  -guardi el rebut senyora, pot servir de garantía en cas que no funcioni La clienta, en silenci, mira a la senyora de la tenda qui li està entregant el rebut i ara mirant-se ambdues li diu:  -tot i que si el perd, ig

Emprendre la felicitat, una decissió personal e intransferible

Imagen
Existeixen estudis sobre els índex de felicitat dels paísos que, tal com en altres temes, assenyalen quins están millor i quins no tant. La manera de medir aquests índex és en base a enquestes on es pregunta a la gent si es molt, bastant, poc o gens felic. Buthan, una nació petita de la regió del Tibet, al sud d’Asia, te un govern que medeix la Felicitat Nacional Bruta, a través de la Comisió Nacional de felicitat. Els factors per a fer aquesta estadística són extrets d’una enquesta feta a mès de mil persones segons el seu benestar psicológic, salut, educació, bon govern, vitalitat de la comunitat i diversitat ecològica. No obstant això, si bé es cert que la felicitat és resultat de la sumatoria de varios elements, hi ha un que es intern, personal i intransferible: decidir ser-ho. Es podría dir que per a ser feliç cal molt poc, gairebé voler-ho ser. Com es fa?, aquest és el tema, no es pot donar una recepta, amb prou feina cada persona fa esforços per a aconseguir-ho i es supo

Permacultura

Imagen
La palabra permacultura viene de la relación entre “agricultura permanente” o “cultura permanente”, y se refiere a una manera de vivir que incorpora unos ritmos mucho más holísticos de los acostumbrados como media. Se trata de crear hábitats sostenibles, donde las personas puedan convivir y vivir con la naturaleza y por lo tanto recordar que somos parte de ella y que aquello que consumimos también lo tenemos que cuidar y cultivar. La permacultura nace del deseo de restaurar el mal que hacemos a la tierra con nuestra depredación. Es un estilo de vida, que no es trata solamente de tener plantas en casa o de tener una casa en el campo, sino de integrar la luz del sol y sus posibilidades de tener cultivos propios, de hacernos cargo de algunas hierbas y plantas que nos gusta consumir y tomar conciencia de lo que supone. No solamente ir al supermercado a buscar los productos, sino hacernos cargo de lo que consumimos. La permacultura es educativa y preventiva. Tal como hacer silencio,

Permacultura

Imagen
El mot permacultura ve de la relació entre “agricultura permanent” o “cultura permanent”, i es refereix a una manera de viure que incorpora uns ritmes molt més holistics. Es tracta de crear hábitats sostenibles, on les persones puguin conviure i viure amb la natura, i per tant recordar que som part d’ella i que alló que consumim també ho cuidem i ho conreem. La permacultura neix del desig de restaurar el mal que fem a la terra amb la nostra depredació. És un estil de vida, que no es tracta només de tenir plantes a casa o de tenir una casa al camp, sino d’integrar la llum del sol i les possibilitats tenir cultius propis, de fer-nos cárreg d’algunes herbes i plantes que ens agrada consumir i prendre conciencia del que suposa. No solament anar al supermercat a buscar els productes, sino fer-nos cárreg del que consumim. La permacultura és educativa i preventiva. Tal com fer silenci, anar a peu, o menjar el que necessitem i no més, és una manera de recordar-nos que som persones, ni m

Obsesions i Grácia

Imagen
A l’Anita li agrada jugar a un solitari que es diu “Carta Blanca” on si tenim paciéncia totes les cartes encaixen. M’explicava que aquest joc l’ha ajudat molt a entendre’s a ella mateixa en moltes actituts de la vida. Certament no em va extranyar el que em deia, no tant perque conegui bé el joc, sino perque comparteixo completament que les coses que ens passen cada dia i cada estona, són la clau dels grans aprenentatges de la vida. El que m’explicava la meva amiga es que a la “Carta Blanca” la persona que juga ha d’anar combinant de manera concatenada uns pilons de cartes que quan comença el joc están completament barrejades. El procés per a arribar a aquest ordre no sempre és fácil. Requereix no voler guanyar la partida de immediat i sacrificar algunes jugades per a aconseguir-ho. L’Anita em deia una de les claus que li ha ajudat en la vida es aprendre que molts cops, ella está segura que la millor jugada va per una banda i finalment surt per on menys s’imaginava. Ella m’expl

Obsesiones y Gracia

Imagen
A mi amiga Anita le gusta jugar un solitario que se llama “Carta Blanca” donde si tenemos paciencia todas las cartas encajan. Me explicaba que este juego la ha ayudado mucho a entenderse a ella misma en muchas actitudes de la vida. Ciertamente no me extrañó lo que me decía, no tanto porque yo conozca bien el juego, sino porque comparto completamente que las cosas que nos pasan cada día y cada rato, son la clave de los grandes aprendizajes. Lo que me contaba mi amiga es que en la “Carta Blanca” la persona que juega tiene que ir combinando de manera concatenada unas pilas de cartas que cuando empieza el juego están completamente mezcladas. El proceso para llegar a este orden no siempre es fácil. Requiere no querer ganar la partida de inmediato y sacrificar algunas jugadas para conseguirlo. La Anita me decía que una de las claves que le ha ayudado en la vida es aprender que muchas veces, ella está segura que la mejor jugada va por un lado y finalmente sale por donde menos se imagin

Solidaridar

Imagen
Solidaridar Elisabet Juanola Soria En Chile la iglesia celebra en el mes de agosto es el “mes de la solidaridad”, el origen de ello es que durante el mes de agosto, concretamente el 18 es aniversario de fallecimiento del p. Alberto Hurtado, un santo chileno que desarrolló acciones sociales muy relevantes en este país. Solidaridad es una palabra que etimológicamente comparte raíz con “suelo”, “sólido”, “salud”. Podríamos decir que la persona solidaria es una persona sólida, tiene una saludable relación con los demás, no solamente durante un mes, sino que siempre, es alguien que comparte con los demás desde su fraternidad existencial. Este aspecto del compartir desde la raíz existencial es muy interesante de reflexionarlo porque nos aleja del asistencialismo, que se refiere a dar a los necesitados. La fraternidad existencial genera una relación de iguales, de personas que se relacionan con personas. En el mes de la solidaridad busquemos mejorar en nuestras relaciones fraterna

La murtra de Barichara

Imagen
La murtra , és un arbust de flor blanca i olorosa que dona un fruit petit, de color fosc que pot variar entre el morat i fins el negre. Aquests arbust creix a molts indrets del món, a l’època de Jesús també creixia a les faldes de les muntanyes palestines i al mont de les oliveres. En castellà se’n diu “arrayán”, les seves fulles són oloroses i perennes i les flors blanques i perfumades serveixen per a fer essències, dels fruits se’n fa melmelada (molt valuosa) i licors. A la Bíblia, la murtra significa la generositat de Déu i per a Zacarías la pau i també té el sentit de festa quan es menciona per a construir cabanes per les festes dels jueus. Sant Jeroni de la Murtra, l’antic monestir que hi ha a Badalona (Espanya), a mig camí cap a Santa Coloma per la Serralada de Marina, es diu així perquè tenia un bosc de murtres al seu claustre, encara en queda una que és la senyora del jardí. L’espai “murtrà”, s’ha caracteritzat els darrers trenta anys per acollir persones que busquen fer

Dormir tomados de la mano

Imagen
Parece el  título de una novela romántica y podría serlo, pero de las que se basan en hechos reales, que siempre son mejores. Es la historia de un hombre risueño de nombre Ricardo, padre de diez hijos y abuelo de 26 nietos y 6 biznietos, compartidos con su amada Inés, quien hace unos días es viuda después de 63 años de vida matrimonial. Don Ricardo, nacido en el norte de Chile, se radicó desde niño en Rancagua, una ciudad a 80 quilómetros al sur de Santiago; estudió y ejerció odontología, y a lo largo de toda la vida fue una persona muy comprometida con su ciudad y país, muy activo también políticamente. Sociable y risueño, con alma de niño, tuvo cargos de gran responsabilidad antes y después de estar lejos de su país durante los diecisiete años del pinochetismo. Uno de sus mejores amigos comentaba: “ha sido un hombre feliz y eso me hace feliz a mi” y otros recordaban que hasta que le fue posible asistió a la misa dominical para recibir la comunión y cuando por salud y años no le fue

Dormir agafats de la mà

Imagen
Sembla el titol d’una novela romántica i podría ser-ho, peró d’aquelles que es basen en fets reals, que sempre són millors. És la história d’un home rialler de nom Ricardo, pare de deu fills i avi de 26 nets i 6 besnets, compartits aquests amb la seva estimada Inés, qui fa uns dies es vidua després de 63 anys de vida matrimonial. Don Ricardo, nascut al nord de Xile, va radicar-se des de nen a Rancagua, una ciutat a 80 quilómetres al sud de Santiago; estudiá i exercí odontología, i al llarg de tota la vida va ser una persona molt compromesa amb la seva ciutat i país, molt actiu també políticament. Sociable i rialler, amb ánima de nen, va tenir cárrecs de gran responsabilitat abans i després d’estar fora del seu país durant els disset anys del pinochetisme. Un dels seus millors amics comentava: “ha estat un home feliç i això em fa feliç a mì” i altres recordaven que fins que li va ser possible va assistir a la missa dominical a rebre la comunió i quan per salut i anys no va poder ser,

Tiempo para vivir

Imagen
Una encuesta del CEP (Centro de Estudios Públicos), ha podido demostrar que el 38,5% de la población, o sea cuatro de cada diez personas, llegan tan cansadas a su casa que no pueden dedicar tiempo a la familia. Estas persones están contentas con su trabajo pero tienen nueve o más horas laborales diarias y muchas veces, las distancias de ida y vuelta al trabajo sobrepasan los 60 minutos por trayecto (a veces los doblan), o sea gastan mínimo dos horas de transporte, que sumadas a las 9 de trabajo suman once (mínimo) fuera de casa. Este tema se hace más complejo cuando se trata de mujeres, madres de familia, en quienes recae ineludiblemente gran parte de la responsabilidad de la vida de los hijos, más todavía cuando son madres solas. Lejos de ser casos extremos, esta es una realidad demasiado compartida. Hay que decir que esta situación refiere a Santiago, la capital metropolitana y que no es lo mismo en ciudades más pequeñas o pueblos, no obstante ello la reflexión nos es muy útil a

Temps per a viure

Imagen
Una enquesta del CEP (Centro de Estudios Públicos) , entitat que fa estadístiques a Xile, ha pogut demostrar que el 38,5% de la població, o sigui quatre de cada deu persones, arriben tan cansades a casa seva que no poden dedicar temps a la familia. Aquestes persones están contentes amb la seva feina però ténen nou o més hores laborals diaries i molts cops, les distancies per anar i tornar de la feina sobrepassen els 60 minuts per trajecte (devegades els doblen), o sigui gasten mínim dues hores de transport, que sumades a les 9 de feina fan once (mínim) fora de casa. Aquest tema és més complicat quan es tracta de dones, mares de familia, en qui recau ineludiblement gran part de la responsabilitat de la vida dels fills, més encara quan són mares soles. Lluny de ser casos extrems, es tracta d’una realitat força compartida.  S’ha de dir que aquesta situació referix a Santiago, la capital metropolitana i que no seria el mateix a ciutats més petites o pobles, però la reflexió ens és molt ú

Fortalecer la esperanza

Imagen
La esperanza es una cualidad muy humana que ayuda mucho a tener fe. Cuando las cosas en la vida no están muy claras, o incluso parecen estar oscuras, a menudo tendemos a entristecernos y pensar que vamos a estar mal. La esperanza en la primera luz que aparece después de un temporal, puede estar todavía lloviendo y muy oscuro, pero vemos una pequeña luz y ella nos recuerda que existe el sol. Las personas tenemos derecho a buscar siempre el sol y si lo hacemos, favorecemos que aparezca, no es magia, sino que es efectivamente, ver lo que hay y no fijarse en lo que nos impide verlo. Si ante una adversidad nos bloqueamos y convencemos de que todo es difícil, será difícil, pero si buscamos la luz, habrá un camino, esto, que es bastante lógico, nos orienta y hace que las cosas sean más alegres y positivas. La actitud del hombre de fe es la esperanza, precisamente por su cualidad de adelantarse a la vida, de generar resurrección, de buscar el camino. En tiempo de pascua es muy oportuno pra

Se ha muerto el Nano

Imagen
El Nano es el nombre de pila de una persona entrañable con aspecto de niño inocente, pero con la misma vitalidad e inteligencia de los infantes cuando todo lo investigan. El Nano nació en el campo y aprendió que las distancias no separan a las personas, incluso cuando no se regresa más a los lugares, y ello es así porque no se deja de amar. Así que el Nano, cuando dejó su lugar de origen siguió recordando y visitando a los amigos, a veces con el recuerdo, a veces yendo a verlos. Su tierra natal es húmeda y verde, muy fría en el invierno y en el verano fresca i alegre. Llena de animales de pasto y de pequeñas aldeas que rodean lagos y más lagos. Con los años el Nano formó una familia con esposa, hijos y nietos y todos amaban el origen de aquel hombre de sonrisa transparente y ojos azules, azules. Siempre que podían visitaban a  los amigos cada vez más mayores, y los recuerdos: la escuela, la casa vieja, la casa nueva, donde hacían herraduras y donde vivía la tía Blanca. Llegó un

S’ha mort en Nano

Imagen
El Nano és el nom de pila d’una persona entranyable amb aspecto de nen innocent, péro amb la mateixa vitalitat i inteligencia dels infants quan tot ho esbrinen. El Nano va néixer al camp i va aprendre que les distáncies no separen a les persones, fins i tot quan no es torna mai més als llocs i aixó perque no es deixa d’estimar. És així que el Nano, quan va marxar del seu indret d’origen va seguir sempre recordant i visitant els amics, de vegades amb el record, de vegades anan’t-hi. La seva terra és humida i verda, molt freda a l’hivern i a l’estiu fresca i alegre. Plena d’animals de pastura i de petits pobles que vorejen llacs i més llacs. Amb els anys el Nano va tenir una familia amb esposa, fills i nets i tots estimaven l’origen d’aquell home de somriure transparent i ulls blaus, blaus. Sempre que podien visitaven els amics cada cop més grans i els records: l’escola, la casa vella, la casa nova, on feien les ferradures i on vivía la tía Blanca. Va arribar un dia que en Nano va est

Cendra, carnaval i quaresma

Imagen
Cendres. Les cendres són el que queda quan tot s’ha cremat. La cendra no és maca, peró ens parla d’un procés molt necessari a la vida i a la natura: la combustió. On hi ha cendra, abans hi ha hagut foc, calor, color. qui no ha gaudit mai de l’espectacle del foc?, és encissador, peró a la cendra no sabem qué queda. Tot i aixó aquesta mena de pols pesada, densa, que embruta, grisosa te sentit i ens recorda que per a que hi hagi nove vida cal cremar etapes i que cada una té un sentit. Antigament la cendra s’havia fet servir per a fer sabó, una práctica de les besábies. Com ho feien?, barrejaven la cendra amb greix animal i la barreja esdevenia sabó, si, sabó! tal qual. Imagineu que per a fer sabó aprofitaven el greix del pernil o d’una altra carn i la cendra la treien de la llar de foc de l’hivern, o bé de la mateixa cuina que abans funcionava amb llenya. Tot s’aprofitava!! El resultat és una reacción química que amb el temps va substituir la cendra per sosa caústica, molt més corross

Fosforescéncia i llum

Imagen
Les persones necessitem la llum per a viure. Podem pasar temporades amb més o menys llum, però quan apareix el sol tot es veu de manera diferent, no només els colors i les formes, també la percepció de la realitat. La llum és necessària per a la vida en general, no només per a les persones. Les plantes s’orienten segons la llum, es cosa de fixar-nos com col.loquen les seves fulles per a adonar-nos. Els nadons sempre busquen una llum per a jugar i interactuar amb ella. Quan l’esser humà va poder descubrir el foc i més endavant la manera de tenir llum a la nit, va canviar diametralment el concepte de la seva vida. Avui ens resulta molt difícil imaginar-nos sense llum. Si no hi hagués llum, simplement aniriem a dormir cap a les 18:00 o les 19:00 a l’hivern. Però amb tot això de la llum hi ha efectes molt curiosos, per exemple, si està tot a les fosques de vegades es veu perque la lluna reflexa la llum del sol o els estels ho fan també. I per altra banda els cossos i alguns objectes guar