lunes, 31 de diciembre de 2012

La gente nos ve y después se acuerda


En un pequeño negocio de una gran ciudad una mujer menuda saluda a una clienta que no la ve porque está pendiente de lo que necesita comprar. Se trata de un servicio técnico que ofrecen en la tienda y que la clienta necesita. El técnico que solucionará el problema está con otro cliente y por tanto hay que esperar un poco, tiempo que transcurre en silencio.

Por ese local pasan muchas personas que tienen prisa, o que tienen mucho tiempo, hay de todo. Personas que son muy serias, o conversadoras, que están tristes, o malhumoradas. La señora de la tienda, quien posiblemente sea la dueña, pasa muchas horas observando a la gente que entra y espera, o que se va por no esperar. Después de los años ha aprendido a observarlos.
Finalmente la clienta es atendida y le toca pagar.
-guarde el recibo señora, puede servirle de garantía en caso de que no funcione
La clienta, en silencio, mira a la señora de la tienda quien le está entregando el recibo y ahora añade:
-aunque si lo pierde, igualmente le reconoceré la garantía
De este pequeño dialogo podría deducirse que la señora de la tienda siempre reconoce las reparaciones que se han hecho y que no pondrá obstáculo si una persona hace un reclamo. Pero curiosamente, la señora de la tienda añade de manera gratuita:
-con el tiempo he aprendido que cuando no hacemos bien las cosas, la mayoría de las veces és por ignorancia, de joven oía que los mayores decían: “estos jóvenes no saben nada de la vida” y no lo entendia y  ara ja lo he entendido, puedo reconocer a las personas que entren en mi tienda.
La señora del local, dice reconocer a la gente que entra pidiendo un servicio, es decir, se da cuenta el tipo de persona que son, distingue cuando alguien quiere tomarle el pelo o cuando sinceramente piden una reparación. Pero de todas maneras, sea como sea, ha aprendido que cuando la gente hace mal las cosas, casi siempre es por desconocimiento. Que savia mujer!!!

La clienta, que ni siquiera había mirado a la señora, se fue muy pensativa y mucho más consciente del valor de las personas que permanencen en un lugar y observan, todos aquellos que están en una portería, en las tiendas, los que abren o cierran puertas en un almacén, … y que los peatones, muchas veces no ven, porque pasan de largo. Muchas veces hay alguien que hace aseo; abre la puerta; envuelve un regalo; trabaja en un quiosco; … y ve pasar a los demás y se acuerda de ellos, los conoce y un buen día, sabe mucho de ellos!!, especialmente si ha sido o no una persona amable.


La gent ens veu i es recorda


A una petita tenda d’una gran ciutat una dona menuda saluda a una clienta que no la veu perque está pendent de què vol comprar. Es tracta d’un servei técnic que ofereixen a la tenda i que la clienta necessita. El técnic que resoldrà el problema está amb un altre client i per tant s’ha de fer una mica de temps esperant, temps que transcorre en silenci. Per aquella botiga passa molta gent, persones que ténen pressa, o que ténen molt de temps, hi ha de tot. Persones que són molt serioses, o que són xerraires, que están tristes, o malhumorades. La senyora de la botiga, possiblement, la mestressa, hi passa moltes hores observant la gent que entra i espera, o que marxa per no esperar. Després dels anys ha aprés a observar-los. Finalment la clienta és atesa i li toca pagar. 
-guardi el rebut senyora, pot servir de garantía en cas que no funcioni
La clienta, en silenci, mira a la senyora de la tenda qui li està entregant el rebut i ara mirant-se ambdues li diu: 
-tot i que si el perd, igualment li reconeixeré la garantía
D’aquest petit diàleg podría deduir-se que la senyora de la tenda sempre reconeix les reparacions que s’han fet i que no posarà obstacle si una persona ve a reclamar. Però curiosament, la senyora de la tenda afegeix de manera gratuita: 
-  amb el temps he après que quan no fem bé les coses, la majoria de les vegades és per ignorancia. de jove sentía que els grans deien: “aquests joves no saben res de la vida” i no ho entenia i ara ja ho he entès, puc reconèixer a les persones que entren a la meva botiga.
La senyora de la botiga, diu reconèixer la gent que entra demanant un servei, es a dir, s’en adona el tipus de persona que són, distingueix quan algú vol prendre-li el pel o quan sincerament demanen una reparació. Però de totes maneres, sigui com sigui, ha après que quan la gent fa malament les coses, quasi sempre ès perque no en sap. Quina sabiesa!!!
La clienta, que ni tan sols havia mirat a la senyora, va marxar molt pensativa i molt mès concient del valor de les persones que romanen a un lloc i observen, tots aquells que están a una portería, a les tendes, els qui obren o tanquen portes… i que els vianants molts cops no veuen, perque passen de llarg. Molts cops hi ha algú que neteja; obra la porta; embolica un regal; treballa dins un quiosc; … i veu passar els altres i es recorda d’ells, els coneix i un bon día, sap molt de la seva vida!!, especialment si ha estat o no una persona amable.


jueves, 20 de septiembre de 2012

Emprendre la felicitat, una decissió personal e intransferible


Existeixen estudis sobre els índex de felicitat dels paísos que, tal com en altres temes, assenyalen quins están millor i quins no tant. La manera de medir aquests índex és en base a enquestes on es pregunta a la gent si es molt, bastant, poc o gens felic.

Buthan, una nació petita de la regió del Tibet, al sud d’Asia, te un govern que medeix la Felicitat Nacional Bruta, a través de la Comisió Nacional de felicitat. Els factors per a fer aquesta estadística són extrets d’una enquesta feta a mès de mil persones segons el seu benestar psicológic, salut, educació, bon govern, vitalitat de la comunitat i diversitat ecològica.

No obstant això, si bé es cert que la felicitat és resultat de la sumatoria de varios elements, hi ha un que es intern, personal i intransferible: decidir ser-ho. Es podría dir que per a ser feliç cal molt poc, gairebé voler-ho ser.

Com es fa?, aquest és el tema, no es pot donar una recepta, amb prou feina cada persona fa esforços per a aconseguir-ho i es suposa que és el que tothom desitja. Però, com en altres ambits humans, les decissions internes necessiten d’una presa de conciencia previa. Podriem anomenar: estar bé, perdonar, controlar l’humor, ser positiu, posar limits i varies més que simplement fan la qualitat de vida de cada persona.

Ser feliç no és menor, és la clau que obra possiblement totes les altres portes, l’actitut que permet enfrontat la resta de les coses. La observació ens proporciona exemples clars de persones que són felices a la presó, amb greus malaties i evidents limitacions, aquestes persones ténen el tresor que són feliços, simplement i dificilment els treuran aquest do. Contraposadament hi ha persones que els costa molt més. Fins i tot és possible gaudir de la vida, tenir salut, ser alegres i donar alegría als altres i en canvi, tenir series dificultats per a ser feliços, mantenir una certa constant de felicitat.

Un cop, a la entrega d’un certificat de computació a un curs municipal, un jove músic va ser contratat per a obsequiar amb unes notes a un públic majoritariament femení. Abans de començar el seu repertori va dirigir-se a les asistents dient: “les felicito per emprendre la felicitat” i ell explicava que el fet d’inscriure’s a un curs de capacitació era una manera de decidir ser feliç, però a més a més feia notar que la felicita tés un empreniment, una empresa, una manera d’exercir la vida tenint la iniciativa per la ma.

Molts cops transitem per la vida: “qui dia passa any empeny” diu el refrany, volent posar en positiu que la vida està feta de petits moments, una expresió plena de saviesa, similar a la “step by step” tan en boga per a recordar-nos que les coses es fan una darrera l’altra. Però també pot passar que deixem que passin els dies i no els visquem. Tots tenim quilos d’hores i de dies no viscuts, no concients entre pit i esquena. Es allò de: “no sé com m’ho he fet per a arribar aquí”, o sigui, entre minut i minut pot haver-hi una certa d’esma.

La decissió de la felicitat va fent un rosari entre tots els moments viscuts i els dóna vida plena a partir de donar un si total i irreversible a la existencia.

Permacultura


La palabra permacultura viene de la relación entre “agricultura permanente” o “cultura permanente”, y se refiere a una manera de vivir que incorpora unos ritmos mucho más holísticos de los acostumbrados como media. Se trata de crear hábitats sostenibles, donde las personas puedan convivir y vivir con la naturaleza y por lo tanto recordar que somos parte de ella y que aquello que consumimos también lo tenemos que cuidar y cultivar.

La permacultura nace del deseo de restaurar el mal que hacemos a la tierra con nuestra depredación. Es un estilo de vida, que no es trata solamente de tener plantas en casa o de tener una casa en el campo, sino de integrar la luz del sol y sus posibilidades de tener cultivos propios, de hacernos cargo de algunas hierbas y plantas que nos gusta consumir y tomar conciencia de lo que supone. No solamente ir al supermercado a buscar los productos, sino hacernos cargo de lo que consumimos.

La permacultura es educativa y preventiva. Tal como hacer silencio, caminar e ir a pie a los lugares, o comer lo que necesitamos y no más, es una manera de recordarnos que somos personas, ni más ni menos, no somos máquinas, tampoco seres autónomos del ecosistema, por tanto somos limitados, tal como lo es la tierra. Por eso que es una “cultura permanente”, es decir un estilo de vida que tiene que estar permanentemente integrando los elementos que interactúan en la vida: el clima, los ciclos de los seres vivos, que hay que podar los árboles y arbustos y nutrir la tierra.

Nos ayuda a ser concientes que si nos gusta consumir limones, tendremos que pensar en tener un limonero en casa, cuidar-lo, dedicarle tiempo y conocer sus ciclos. Si nos gusta comer fresones (frutillas o cualquier fruta de temporada) aprenderemos que hay un tiempo para comerlas y no todo el año.

En la escuela nos enseñan que existe el ciclo del carbono, nosotros, los humanos, como seres vivos que somos, somos parte de ecosistemas, defecamos y consumimos oxígeno, agua y otros compuestos del carbono, de hecho, todo lo que consumimos es carbono combinado con otros elementos químicos, lo que hace más urgente nuestra conciencia al respecto. Pero tenim una certa inconsequéncia, y sinceramente nos hacemos los vivos con el tema. Sabemos, especialmente nuestras autoridades saben, que es urgente cuidar los residuos y no consumir más de lo que la tierra puede dar antes de cumplir su ciclo vital. Actualmente estamos consumiendo más de lo que la tierra es capaz de regenerar, haciendo un paralelismo, es como si no comiéramos durante varios días y saliéramos a trotar, nos faltaría la energía.

La permacultura es un estilo de vida que nos invita a aprender lo que somos.

Permacultura


El mot permacultura ve de la relació entre “agricultura permanent” o “cultura permanent”, i es refereix a una manera de viure que incorpora uns ritmes molt més holistics. Es tracta de crear hábitats sostenibles, on les persones puguin conviure i viure amb la natura, i per tant recordar que som part d’ella i que alló que consumim també ho cuidem i ho conreem.

La permacultura neix del desig de restaurar el mal que fem a la terra amb la nostra depredació. És un estil de vida, que no es tracta només de tenir plantes a casa o de tenir una casa al camp, sino d’integrar la llum del sol i les possibilitats tenir cultius propis, de fer-nos cárreg d’algunes herbes i plantes que ens agrada consumir i prendre conciencia del que suposa. No solament anar al supermercat a buscar els productes, sino fer-nos cárreg del que consumim.

La permacultura és educativa i preventiva. Tal com fer silenci, anar a peu, o menjar el que necessitem i no més, és una manera de recordar-nos que som persones, ni més ni menys, no som máquines, tampoc éssers autónoms de l’ecosistema, per tant som limitats, tal com ho és la terra. Per aixó que és una “cultura permanent”, es a dir un estil de vida que ha d’estar permanentment integrant els elements que hi juguen part: el clima, els cicles dels éssers vius, que cal podar els arbres i arbusts i nutrir la terra.
Ens ajuda a ésser concients que si ens agrada consumir llimones, haurem de pensar en tenir un llimoner a casa, tenir-ne cura, dedicar-li temps i conéixer els seus cicles. Si en agrada menjar maduixes aprendrem que hi ha un temps per a menjar-les i no tot l’any.

A l’escola ens ensenyen que existeix el cicle del carboni, nosaltres, els humans, com a éssers vius que som, som part d’ecosistemes, defequem i consumim oxigen, aigua i altres compostos del carboni, de fet tot el que consumin és carboni combinat amb altres elements químics, el que fa més urgent la nostra conciencia al respecte. Peró tenim una certa inconsequéncia, i sincerament ens fem els vius amb el tema. Sabem, especialment les nostres autoritats saben, que cal urgentment cuidar els residus i no consumir més del que la terra pot donar abans de cumplir el seu cicle vital. Actualment estem consumint més del que la terra es capac de regenerar, fent un paralelisme, es com si no mengéssim durant varios dies i esperéssim fer  una cursa i tenir energía per a córrer. La permacultura és un estil de vida que ens convida a aprendre alló que som.

Obsesions i Grácia


A l’Anita li agrada jugar a un solitari que es diu “Carta Blanca” on si tenim paciéncia totes les cartes encaixen. M’explicava que aquest joc l’ha ajudat molt a entendre’s a ella mateixa en moltes actituts de la vida. Certament no em va extranyar el que em deia, no tant perque conegui bé el joc, sino perque comparteixo completament que les coses que ens passen cada dia i cada estona, són la clau dels grans aprenentatges de la vida.

El que m’explicava la meva amiga es que a la “Carta Blanca” la persona que juga ha d’anar combinant de manera concatenada uns pilons de cartes que quan comença el joc están completament barrejades.

El procés per a arribar a aquest ordre no sempre és fácil. Requereix no voler guanyar la partida de immediat i sacrificar algunes jugades per a aconseguir-ho. L’Anita em deia una de les claus que li ha ajudat en la vida es aprendre que molts cops, ella está segura que la millor jugada va per una banda i finalment surt per on menys s’imaginava.

Ella m’explicava que el jugador ha de fer l’esforç de buscar les millors sol.lucions, però que hi ha una part molt important del joc que no es massa controlable, tot i que les cartes están a la vista. No es tracta nomès de tenir habilitat, hi ha una part del joc que es tracta de saber esperar i tenir paciencia.

Escoltant la experiéncia de la Anita amb el seu joc de solitari, vaig veure en un moment varies coincidéncies amb el llenguatge provident: el joc está a la vista, peró no el controlem, cal fer l’esforc i estar atents, peró el ritme de les coses no ens correspon, si comentem un error possiblement s’ha de comencar de nou, peró finalment lo importan és aprendre de cada jugada.

I aquesta és la llicor de les cartes, que si estem atents, a la vida tot te sentit, tot está relacionat i tot és sumatória de circumstáncies, fins i tot el que no ens agrada.

Obsesiones y Gracia


A mi amiga Anita le gusta jugar un solitario que se llama “Carta Blanca” donde si tenemos paciencia todas las cartas encajan. Me explicaba que este juego la ha ayudado mucho a entenderse a ella misma en muchas actitudes de la vida. Ciertamente no me extrañó lo que me decía, no tanto porque yo conozca bien el juego, sino porque comparto completamente que las cosas que nos pasan cada día y cada rato, son la clave de los grandes aprendizajes.

Lo que me contaba mi amiga es que en la “Carta Blanca” la persona que juega tiene que ir combinando de manera concatenada unas pilas de cartas que cuando empieza el juego están completamente mezcladas.

El proceso para llegar a este orden no siempre es fácil. Requiere no querer ganar la partida de inmediato y sacrificar algunas jugadas para conseguirlo. La Anita me decía que una de las claves que le ha ayudado en la vida es aprender que muchas veces, ella está segura que la mejor jugada va por un lado y finalmente sale por donde menos se imaginaba.

Ella me explicaba que el jugador tiene que hacer el esfuerzo de buscar las mejores soluciones, pero que hay una parte muy importante del juego que no es muy controlable, a pesar que las cartas están a la vista. No se trata solamente de tener habilidad, hay una parte del juego que se trata de saber esperar y tener paciencia.

Escuchando la experiencia de Anita con su juego de solitario, vi en un momento varias coincidencias con el lenguaje providente: el juego está a la vista, pero no lo controlamos, hay que hacer el esfuerzo y estar atentos, pero el ritmo de las cosas no nos corresponde, si comentemos un error posiblemente hay que empezar de nuevo, pero finalmente lo importante es aprender de cada jugada.

Y esta es la mejor de las cartas, que si estamos atentos, en la vida todo tiene sentido, todo está relacionado y todo es sumatoria de circunstancias, incluso lo que no nos gusta.

martes, 7 de agosto de 2012

Solidaridar


Solidaridar
Elisabet Juanola Soria

En Chile la iglesia celebra en el mes de agosto es el “mes de la solidaridad”, el origen de ello es que durante el mes de agosto, concretamente el 18 es aniversario de fallecimiento del p. Alberto Hurtado, un santo chileno que desarrolló acciones sociales muy relevantes en este país. Solidaridad es una palabra que etimológicamente comparte raíz con “suelo”, “sólido”, “salud”. Podríamos decir que la persona solidaria es una persona sólida, tiene una saludable relación con los demás, no solamente durante un mes, sino que siempre, es alguien que comparte con los demás desde su fraternidad existencial. Este aspecto del compartir desde la raíz existencial es muy interesante de reflexionarlo porque nos aleja del asistencialismo, que se refiere a dar a los necesitados. La fraternidad existencial genera una relación de iguales, de personas que se relacionan con personas.
En el mes de la solidaridad busquemos mejorar en nuestras relaciones fraternas, acercarnos a los demás como seres humanos, no por sus condiciones sociales, sino porque existen y ello los hace hermanos nuestros. Cuando ello ocurra, daremos, compartiremos, buscaremos que mi hermano esté en condiciones de sonreír.
Páginas de interés: 

martes, 26 de junio de 2012

La murtra de Barichara



La murtra , és un arbust de flor blanca i olorosa que dona un fruit petit, de color fosc que pot variar entre el morat i fins el negre. Aquests arbust creix a molts indrets del món, a l’època de Jesús també creixia a les faldes de les muntanyes palestines i al mont de les oliveres. En castellà se’n diu “arrayán”, les seves fulles són oloroses i perennes i les flors blanques i perfumades serveixen per a fer essències, dels fruits se’n fa melmelada (molt valuosa) i licors.
A la Bíblia, la murtra significa la generositat de Déu i per a Zacarías la pau i també té el sentit de festa quan es menciona per a construir cabanes per les festes dels jueus.

Sant Jeroni de la Murtra, l’antic monestir que hi ha a Badalona (Espanya), a mig camí cap a Santa Coloma per la Serralada de Marina, es diu així perquè tenia un bosc de murtres al seu claustre, encara en queda una que és la senyora del jardí. L’espai “murtrà”, s’ha caracteritzat els darrers trenta anys per acollir persones que busquen fer silenci, espais de pau i retrobament amb el sentit de la vida i la transcendència. Aquesta acollida ha estat tan fructífera que les “murtres”, o cases per a que la gent faci silenci, s’han escampat arreu del món.

A Colòmbia, n’hi ha dues, una a prop de Bogotà, la porta Nubia Isaza, una colombiana que ha arreglat una petita casa de camp per a aquest afer.  L’espai es generós en ocells, papallones, flors exòtiques i un exquisit clima. També hi han cafetals i plàtans, l’objectiu: fer silenci! Està a una hora de la gran ciutat, però veritablement t’oblides del soroll. Pots anar i tornar en el dia, però si et quedes a dormir no hi ha color!

L’altre murtra a Colòmbia es a Barichara, a la província de Santander, zona mès humida, a cinc hores per terra de Bogotà travessant paratges d’una bellesa verda i humida plàcida, amb vida de camp i petites finques treballades que donen café, plàtan, flors i molts altres fruits. Tot i que al 1714 ja hi vivien algunes famílies, va ser al 1741 quan es va fundar el poble colombià de Barichara, construït a l’estil colonial, amb cases amb patis interiors i sostres de teula vermella, avui es conserva i es cuida amb molt potencial turístic. Molt a prop i es la murtra Bellavista del Silencio, a la finca de Santa Rita, on Mauricio Chinchilla i Anna Bundó (matrimoni colombià i catalana) amb molt bon gust han recuperat una casa camperola, cultiven un café exquisit i tenen espai per a que qui desitgi anar a fons en el silenci ho pugui disfrutar.

Val la pena conèixer aquests espais!!.

martes, 19 de junio de 2012

Dormir tomados de la mano

Parece el título de una novela romántica y podría serlo, pero de las que se basan en hechos reales, que siempre son mejores. Es la historia de un hombre risueño de nombre Ricardo, padre de diez hijos y abuelo de 26 nietos y 6 biznietos, compartidos con su amada Inés, quien hace unos días es viuda después de 63 años de vida matrimonial. Don Ricardo, nacido en el norte de Chile, se radicó desde niño en Rancagua, una ciudad a 80 quilómetros al sur de Santiago; estudió y ejerció odontología, y a lo largo de toda la vida fue una persona muy comprometida con su ciudad y país, muy activo también políticamente. Sociable y risueño, con alma de niño, tuvo cargos de gran responsabilidad antes y después de estar lejos de su país durante los diecisiete años del pinochetismo. Uno de sus mejores amigos comentaba: “ha sido un hombre feliz y eso me hace feliz a mi” y otros recordaban que hasta que le fue posible asistió a la misa dominical para recibir la comunión y cuando por salud y años no le fue posible, se la llevaban a casa, cosa que él celebraba y festejaba muchísimo.

La vida de Don Ricardo Tudela Barraza es ciertamente ejemplar y por lo mismo hay que conocerla y compartir, animan el espíritu las historias que a veces de tan cotidianas no las explicamos, en cambio hacen más fácil el día a día. Seguramente, no habrá sido todo siempre tan fácil, pero él le puso una sonrisa siempre que pudo, y además no estava solo, sino que lo acompañó su amada esposa, compañera y amiga Inés. En la homilía de su funeral el sacerdote quiso mencionar, quizá a petición de la sra. Inés, que Don Ricardo había dormido todas las noches de los 63 años de matrimonio, tomado de la mano con su esposa. Dar a conocer un hecho como este es regalarnos una perla, con esta declaración está todo dicho: se amaron siempre. Quizá hubo días en que se esforzaron en darse la mano, no lo sabremos y no nos hace falta, lo que si nos hace falta es saber que lo lograron, se amaron, y la prueba de este amor tan grande es haber dormido tomados de la mano siempre, y cuando un amor es tan grande hay que compartirlo.

Dormir agafats de la mà


Sembla el titol d’una novela romántica i podría ser-ho, peró d’aquelles que es basen en fets reals, que sempre són millors. És la história d’un home rialler de nom Ricardo, pare de deu fills i avi de 26 nets i 6 besnets, compartits aquests amb la seva estimada Inés, qui fa uns dies es vidua després de 63 anys de vida matrimonial. Don Ricardo, nascut al nord de Xile, va radicar-se des de nen a Rancagua, una ciutat a 80 quilómetres al sud de Santiago; estudiá i exercí odontología, i al llarg de tota la vida va ser una persona molt compromesa amb la seva ciutat i país, molt actiu també políticament. Sociable i rialler, amb ánima de nen, va tenir cárrecs de gran responsabilitat abans i després d’estar fora del seu país durant els disset anys del pinochetisme. Un dels seus millors amics comentava: “ha estat un home feliç i això em fa feliç a mì” i altres recordaven que fins que li va ser possible va assistir a la missa dominical a rebre la comunió i quan per salut i anys no va poder ser, li portaven a casa, cosa que ell celebrava i festejava moltíssim.


La vida de Don Ricardo Tudela Barraza és certament exemplar i es per això que s’ha de conèixer i compartir, animen i engresquen aquestes històries que hem conegut i que son tan quotidianes que de vegades no les expliquem, en canvi fan més fácil el dia a dia. Segurament, no deuria ser tot fácil a la seva vida, però ell li va posar un somriure sempre que podia, però a més a més no estava sol, sempre acompanyat de la seva estimada companya, esposa, amiga Inés. A la homilía del seu funeral el mossèn va voler mencionar, segurament a petició de la sra. Inés, que Don Ricardo havia dormit totes les nits dels 63 anys de matrimoni, agafat de la ma amb la seva esposa. Donar a conèixer un fet com aquest és regalar-nos una perla, amb aquesta declaració està tot dit: es van estimar sempre. Potser va haver-hi dies que van fer l’esforç de donar-se la ma, no ho sabrem, no ens cal, el que si que ens cal a tots nosaltres es saber que van fer-ho, van estimar-se, i la prova d’aquest amor tan gran ha estat dormir agafats de la ma sempre i quan un amor és tan gran s’ha de compartir.

viernes, 15 de junio de 2012

Tiempo para vivir


Una encuesta del CEP (Centro de Estudios Públicos), ha podido demostrar que el 38,5% de la población, o sea cuatro de cada diez personas, llegan tan cansadas a su casa que no pueden dedicar tiempo a la familia. Estas persones están contentas con su trabajo pero tienen nueve o más horas laborales diarias y muchas veces, las distancias de ida y vuelta al trabajo sobrepasan los 60 minutos por trayecto (a veces los doblan), o sea gastan mínimo dos horas de transporte, que sumadas a las 9 de trabajo suman once (mínimo) fuera de casa. Este tema se hace más complejo cuando se trata de mujeres, madres de familia, en quienes recae ineludiblemente gran parte de la responsabilidad de la vida de los hijos, más todavía cuando son madres solas. Lejos de ser casos extremos, esta es una realidad demasiado compartida.

Hay que decir que esta situación refiere a Santiago, la capital metropolitana y que no es lo mismo en ciudades más pequeñas o pueblos, no obstante ello la reflexión nos es muy útil a todos, porque muchas veces, la vida de una persona esta llena de obligaciones insatisfactorias y de muy pocos momentos de vida plena. A menudo es desproporcionado el tiempo dedicado a recorrer largas distancias, hacer la compra, esperar colas, protestar cobranzas, ver que nos solucionen servicios que no funcionan… o tantas otras cosas que todos sabemos que pasan. Es obvio que hay cosas que hay que hacerlas nos guste o no, y nadie duda del valor de tener un trabajo, pero a veces parecería como si se dieran vuelta las prioridades, i simultáneamente, la suma de las no prioridades se hace imparable y nadie parece angustiarse mucho, ¿es cierto o no?.

A veces tardamos demasiado en darnos cuenta cual es la lista de las cosas que de verdad queremos hacer en la vida, cosas muy sencillas, como por ejemplo estar con los amigos o la familia, y vivir, simplemente, vivir. Sentarse una tarde entera a ver los colores de la luz y aprender que cambian!!, los colores de un mismo paisaje cambian frente a nuestras narices y no lo vemos.


En un pequeño debate universitario sobre la democracia y su evolución, sobre la urgencia de un salto cualitativo de las maneras de aplicar la democracia y su sentido, los contertulios comentaban que las grandes ciudades son menos democráticas que las más pequeñas. Es una afirmación osada que hay que matizar, pero el argumento que la sostenía era la importancia de las particularidades, de las excepciones, de las pequeñas costumbres y necesidades de cada persona que en la masa se borran. En las grandes ciudades, el anonimato es tan grande que dejamos de ser personas y cuando dejamos de ser personas no importamos. ¿Como hacer valer la propia opinión frente una larga lista?, o ¿cómo demostrar que no me pueden echar de mi casa porque no tengo donde ir?, no es viable!, especialmente porque si alguien nos oye tampoco puede hacer mucho por ayudarnos.
El tiempo para vivir es una prioridad, y no solamente para disfrutar-lo, sino para recuperar la conciencia, para convencernos de que es normal disponer de nuestra porción de felicidad básica.


Veure: Encuesta CEP

lunes, 4 de junio de 2012

Temps per a viure


Una enquesta del CEP (Centro de Estudios Públicos), entitat que fa estadístiques a Xile, ha pogut demostrar que el 38,5% de la població, o sigui quatre de cada deu persones, arriben tan cansades a casa seva que no poden dedicar temps a la familia. Aquestes persones están contentes amb la seva feina però ténen nou o més hores laborals diaries i molts cops, les distancies per anar i tornar de la feina sobrepassen els 60 minuts per trajecte (devegades els doblen), o sigui gasten mínim dues hores de transport, que sumades a les 9 de feina fan once (mínim) fora de casa. Aquest tema és més complicat quan es tracta de dones, mares de familia, en qui recau ineludiblement gran part de la responsabilitat de la vida dels fills, més encara quan són mares soles. Lluny de ser casos extrems, es tracta d’una realitat força compartida. 
S’ha de dir que aquesta situació referix a Santiago, la capital metropolitana i que no seria el mateix a ciutats més petites o pobles, però la reflexió ens és molt útil a tots, perque molts cops, la vida d’una persona està plena de obligacions insatisfactòries i de molt pocs moments de vida plena. Sovint és desproporcionat el temps dedicat a recorrer llargues distàncies, fer la compra, esperar cues, protestar cobrances, mirar que ens arreglin serveis que no funcionen… o tantes altres coses tots sabem que passen. És obvi que hi ha coses que s’han de fer i més encara, no dubtem que tenir una feina és un valor, però de vegades semblaria com si es donéssin volta les prioritats, i per altra banda, la suma de les no prioritats es fa imparable i ningú sembla amoïnar-se massa, és cert, o no?.


De vegades triguem massa a adonar-nos quina és la llista de les coses que autènticament volem fer a la vida, coses tot sovint molt sencilles, com per exemple estar amb els amics o la familia, i viure, simplement, viure. Seure una tarda sensera a veure els colors de la llum i aprendre que canvien!!, els colors d’un mateix paissatge canvien davant els nostres nassos i no ho veiem.


En un petit debat universitari sobre la democracia i la seva evolució, sobre la urgencia d’un salt qualitatiu de les maneres d’aplicar la democracia i el seu sentit, els contertulis comentàven que les grans ciutats són menys democràtiques que les més petites. És una afirmació agosarada que cal matitzar, però l’argument que ho sostenía era la importancia de les particularitats, de les excepcions, de les petites costums i necessitats de cada persona que a la masa s’esborren. A les grans ciutats, l’anonimat es tan gran que deixem de ser persones i quan deixem de ser persones no importem. Com fer valdre la opinió propia davant una llarga llista?, o com demostrar que no em poden fer fora de casa meva perque no tinc altre lloc on anar?, no és viable!, especialmente perque si algú ens escolta tampoc pot fer massa per ajudar-nos. 
El temps per a viure és una prioritat, i no només per a gaudir-ne, sino que per a recuperar la conciencia, per a convènce’ns que és normal disposar de la nostra porció de felicitat básica.


Veure: Encuesta CEP

martes, 17 de abril de 2012

Fortalecer la esperanza

La esperanza es una cualidad muy humana que ayuda mucho a tener fe. Cuando las cosas en la vida no están muy claras, o incluso parecen estar oscuras, a menudo tendemos a entristecernos y pensar que vamos a estar mal. La esperanza en la primera luz que aparece después de un temporal, puede estar todavía lloviendo y muy oscuro, pero vemos una pequeña luz y ella nos recuerda que existe el sol.
Las personas tenemos derecho a buscar siempre el sol y si lo hacemos, favorecemos que aparezca, no es magia, sino que es efectivamente, ver lo que hay y no fijarse en lo que nos impide verlo.
Si ante una adversidad nos bloqueamos y convencemos de que todo es difícil, será difícil, pero si buscamos la luz, habrá un camino, esto, que es bastante lógico, nos orienta y hace que las cosas sean más alegres y positivas.
La actitud del hombre de fe es la esperanza, precisamente por su cualidad de adelantarse a la vida, de generar resurrección, de buscar el camino.
En tiempo de pascua es muy oportuno practicar la esperanza.

viernes, 17 de febrero de 2012

Se ha muerto el Nano

El Nano es el nombre de pila de una persona entrañable con aspecto de niño inocente, pero con la misma vitalidad e inteligencia de los infantes cuando todo lo investigan.

El Nano nació en el campo y aprendió que las distancias no separan a las personas, incluso cuando no se regresa más a los lugares, y ello es así porque no se deja de amar.

Así que el Nano, cuando dejó su lugar de origen siguió recordando y visitando a los amigos, a veces con el recuerdo, a veces yendo a verlos. Su tierra natal es húmeda y verde, muy fría en el invierno y en el verano fresca i alegre. Llena de animales de pasto y de pequeñas aldeas que rodean lagos y más lagos.

Con los años el Nano formó una familia con esposa, hijos y nietos y todos amaban el origen de aquel hombre de sonrisa transparente y ojos azules, azules. Siempre que podían visitaban a  los amigos cada vez más mayores, y los recuerdos: la escuela, la casa vieja, la casa nueva, donde hacían herraduras y donde vivía la tía Blanca.

Llegó un día en que Nano estuvo un poco anciano y muy desmemoriado y la enfermedad empezó a visitarlo. Sus hijos pensaron hacerle un regalo al papá ahora que todavía conservaba momentos de lucidez y decidieron llevarlo a visitar y despedirse, si fuera necesario, de sus primeros lugares, los primeros recuerdos, las primeras imágenes guardadas en la retina y de todas las cosas lindas de su infancia.

Se juntarnos todos: esposa, hijos y nietos y tuvieron unos días de Cielo y el Nano disfrutó, descansó y agradeció su existencia plena. Y el último de día de aquel extraordinario viaje, en medio del frescor de la noche de verano y el sonido de los pájaros que no duermen, el Nano se fue de puntillas a disfrutar del Señor.

Gracias Nano por tu gentil presencia entre nosotros y dile a Santa María de los Angeles y a todos los amigos del Cielo, que siempre, siempre, te recordaremos como un hombre bueno, así seguro que nos esperarás en primera fila.

lunes, 13 de febrero de 2012

S’ha mort en Nano

El Nano és el nom de pila d’una persona entranyable amb aspecto de nen innocent, péro amb la mateixa vitalitat i inteligencia dels infants quan tot ho esbrinen. El Nano va néixer al camp i va aprendre que les distáncies no separen a les persones, fins i tot quan no es torna mai més als llocs i aixó perque no es deixa d’estimar.
És així que el Nano, quan va marxar del seu indret d’origen va seguir sempre recordant i visitant els amics, de vegades amb el record, de vegades anan’t-hi. La seva terra és humida i verda, molt freda a l’hivern i a l’estiu fresca i alegre. Plena d’animals de pastura i de petits pobles que vorejen llacs i més llacs.
Amb els anys el Nano va tenir una familia amb esposa, fills i nets i tots estimaven l’origen d’aquell home de somriure transparent i ulls blaus, blaus. Sempre que podien visitaven els amics cada cop més grans i els records: l’escola, la casa vella, la casa nova, on feien les ferradures i on vivía la tía Blanca.
Va arribar un dia que en Nano va estar una mica gran i molt desmemoriat i la malaltia el va comencar a visitar. Els seus fills van pensar un regal pel pare ara que encara tenia moments de lucidesa i van decidir portar-lo a visitar i despedir-se si es que calia dels seus primers indrets, dels primers records, de les primeres imatges guardades a la retina i de totes les coses maques de la seva infantesa.
Van trobar-se tots: esposa, fills i nets i van estar junts uns dies de Cel i el Nano va gaudir, descansar i agrair la seva existencia plena. I el darrer dia d’aquell marevellós viatge, en mig de la frescor de la nit de l’estiu i el xiuxiueig dels ocells que no dormen, el Nano se’n va anar de puntetes a fruir el Senyor.
Grácies Nano per la teva gentil preséncia entre nosaltres i digues-li a la Mare de Déu dels Ángels i a tots els amics del Cel que sempre, sempre et recordarem com un home bo, així segur que ens esperarás a primera fila.

Cendra, carnaval i quaresma

Cendres. Les cendres són el que queda quan tot s’ha cremat.
La cendra no és maca, peró ens parla d’un procés molt necessari a la vida i a la natura: la combustió. On hi ha cendra, abans hi ha hagut foc, calor, color. qui no ha gaudit mai de l’espectacle del foc?, és encissador, peró a la cendra no sabem qué queda.
Tot i aixó aquesta mena de pols pesada, densa, que embruta, grisosa te sentit i ens recorda que per a que hi hagi nove vida cal cremar etapes i que cada una té un sentit.
Antigament la cendra s’havia fet servir per a fer sabó, una práctica de les besábies. Com ho feien?, barrejaven la cendra amb greix animal i la barreja esdevenia sabó, si, sabó! tal qual. Imagineu que per a fer sabó aprofitaven el greix del pernil o d’una altra carn i la cendra la treien de la llar de foc de l’hivern, o bé de la mateixa cuina que abans funcionava amb llenya. Tot s’aprofitava!!
El resultat és una reacción química que amb el temps va substituir la cendra per sosa caústica, molt més corrossiva, peró també molt més eficac per a emulsionar el greix, que es de fet l’efecte que converteix el sabó.
Per a fer sabó cal tenir un greix o un oli i un alcalí, la cendra alcalina, de fet la paraula alcalí ve la paraula cendra en grec i per derivació es va anomenar alcalí a tot alló que la la feina que la cendra feia per a produir el sabó: emulsionar.
I quan celebrem el dimecres de cendra, qué celebrem?, te a veure alguna cosa amb tota aquesta disquisició?
La veritat es que sempre que anem a l’origen de les paraules i de les coses hi trobem nous sentits i en aquest cas no és excepció. El dimecres de cendra te el sentit de cremat tot alló que está en excés i amb aquesta cendra comenca la quaresma, els quaranta dies de reflexió i de treball interior abans de la Setmana Santa.
I ben mirat la vida és aixó, combustió, transformació, emulsió, de vegades excesos i de vegades quaresmes, i tot té un sentit a la vida si es mira amb una certa perspectiva. Benaurats els qui saben aprofitar les cendres per a fer-ne sabó!, i amb el sabó… ja sabem qué es fa, no?

martes, 7 de febrero de 2012

Fosforescéncia i llum

Les persones necessitem la llum per a viure. Podem pasar temporades amb més o menys llum, però quan apareix el sol tot es veu de manera diferent, no només els colors i les formes, també la percepció de la realitat. La llum és necessària per a la vida en general, no només per a les persones. Les plantes s’orienten segons la llum, es cosa de fixar-nos com col.loquen les seves fulles per a adonar-nos. Els nadons sempre busquen una llum per a jugar i interactuar amb ella.
Quan l’esser humà va poder descubrir el foc i més endavant la manera de tenir llum a la nit, va canviar diametralment el concepte de la seva vida. Avui ens resulta molt difícil imaginar-nos sense llum. Si no hi hagués llum, simplement aniriem a dormir cap a les 18:00 o les 19:00 a l’hivern.
Però amb tot això de la llum hi ha efectes molt curiosos, per exemple, si està tot a les fosques de vegades es veu perque la lluna reflexa la llum del sol o els estels ho fan també. I per altra banda els cossos i alguns objectes guarden llum quan és de dia o en reben i després la desprenen. Ès el cas dels objectes fosforescents o fluorescents.
La fluorescencia es quan al ser iluminat, un objecte emiteix llum de manera inmediata. Ès diferent de la fosforescencia que es quan l’objecte magatzema l’energía per a emetre llum posteriorment. La fluorescencia serveix per a detectar un ciclista a la carretera quan ells llums del cotxe l’iluminen, la fosforescencia es l’efecte de les manetes d’un rellotge a la nit.
Encara hi ha un tercer efecte, la termoluminiscencia que es la propietat d’alguns minerals, per exemple el quars de magatzemar llum i calor al dia i ser aïllant i de nit desprendre aquests mateixos elements. Un quars per exemple podría servir com lámpara.
D’alguna manera aquests fenòmens ens mostren exemples de com viure amb llum en temps en que no hi hagi tanta. Hi ha persones que quan viuen un moment intens desseguida ho reflexeni alegren i fan amenes les convivències i hi ha unes altres que guarden aquell tresor visqut i els seveix per a fer llum o calor quan no hi ha. La seva experiencia els dura i tènen constantment el do de donar llum als altres.