Entradas

Dissabte i fer neteja

No sempre fem neteja el dissabte, la setmana de vegades ens deixa baldats i els dissabtes el que fem es dormir una mica més. Peró amb freqüencia es el dia que deixem per a les coses que durant la setmana s’acumulen. Per tant, la son, rentar roba, mirar mails endarrerits, anar a comprar roba o menjar o llibres… no es extrany que ho fem un dissabte. El dissabte es indispensable per a la vida. Qué fariem sense el dissabte?. Ei! Potser alguns están pensant! Peró si dissabte jo treballo! D’acord, llavors, possiblement diumenge, o dilluns… peró tots necessitem un dia per a fer “neteja” Neteja de tot alló que no ens fa nosa o que acumulem innecessariament. No només bruticia de la casa, també netejar les emocions, els cansaments. Sííí!! Tenir un dia per a poder caminar tranquils i posar en ordre el cos, escoltar el cor, repasar com va la vida dels amics. Amb els amics també fem neteja. Amb els amics fem neteja quan els truquem i els escoltem, ells necessitem algú qui els acompanyi i aquests so

Resignificación del perdón, una porciúncula para Chile

En el año 1922 el sacerdote chileno de la orden franciscana Angélico Aranda solicitó al arquitecto catalán Antonio Gaudí, a través de una carta, un diseño para construir una capilla o santuario dedicado a Nuestra Señora de los Ángeles en la ciudad de Rancagua. Esta petición, cargada de sentido religioso, debería ser una Porciúncula tal como la que 800 años atrás fundara el “perdón de Asís” con el que Francisco promovió una nueva manera de entender la vida que incluía el concepto positivo de pobreza. Antonio Gaudí respondió afirmativamente a la solicitud argumentando que sirviera “para la confraternidad espiritual entre España y América” Esta petición que no pudo concretarse en vida de Aranda quedó registrada en archivos de la diócesis de Barcelona, en España, y siete décadas después fueron desenterrados gracias a la insistencia Joan Bassegoda, quien fuera director de la Cátedra Gaudí de la Universidad Politécnica de Barcelona. En 1977, para concretar el proyecto, se constituyó en Chil

La irracionalitat de la violencia a la irracionalitat del perdó

Per què ho has fet?, preguntava la mare mentre la nena es mirava el full tot arrugat al terra. La petita acabava d’agafar el paper amb les dues mans i l’havia apretat amb força. Es tractava de l’exercici que havia d’entregar l’endemà a l’escola i que havia quedat desahuciat. Mare i filla es miraven ara en un llarg silenci després del qual la mare va proposar enraonar del tema. Finalment, juntes van començar de nou amb la feina, que aquest cop va quedar llesta en un moment. En-raonar, va ser part de la sol.lució del problema. Molts cops fem o deixem de fer coses sense saber massa els motius. No sempre els podem raonar, ni tampoc enraonar, de vegades les emocions estàn al capdavant dels fets. Emocions que ens acompanyen sempre, les raonem o no. La tristor o l’alegria no es raonen. Tan mateix ens passa de vegades que al cap del dia estem esgotats i no sabem perquè: “no entenc com puc estar tant cansada!, no he fet tàntes coses per sentir-me així” pensem; o de vegades, després d’un dia de

Ídols socials, replantejar l’amistat

A una recent entrevista feta a la periodista xilena Elizabeth Subercaseaux a propòsit del seu llibre “Vendo casa en el barrio alto” ella asegurava que la divisió de classes produeix ressentiments, i basada aquesta afirmació en la seva pròpia experiència afegia que el seu país es un dels més classistes d’Amèrica Llatina. A Xile, com a molts paísos que han estat colònia, durant generacions el poder s’ha cautelat a les clases socials més privilegiades. Avui però aquest país, immers a la globalitat, ha d’anar renovant la manera d’enfrontar les relacions. Ni Xile ni cap país del món pot aillar-se del planeta. Una prova d’això ha estat la darrera crisi econòmica que tot i que ha canviat el món, encara no sabem amb certesa amb quina profunditat. Els especialistes es contradiuen una mica en les prediccions i potser tingui tàntes variables i condicionants que potser no es pugui, fer massa prediccions. Per exemple, si bé la crisi pot ocasionar inestabilitat i malestar, també -com tota crisi- se

Alicia i els miners de Xile

Lewis Carroll va escriure el llibre de les aventures d’Alicia al 1865 i va ser un éxit que, a més a més, ha estat un aport important a la semiótica. Tot i que la história és lúdica i que sembla per a nens, necessita interpretació. A la trama de “Les aventures d’Alicia” hi ha la pregunta per qui sóc jo i qué faig al món. La noia cau en un pou, s’enterra i després d’un llarg i sinuós viatge surt del cau havent enfortit el seu sentit: descobreix qui és. El conte d’Alicia ha tornat al cinema deprés de molts anys amb la película en tres dimensions dirigida per Tim Burton; al 1951 van ser els dibuixos clássics de Walt Disney. La identitat, entendre el propi sentit , esdevé la clau i l’eina per a no “perdre” la vida i per tant respondre a la vocació fecondament. “Estem vius els 33 al refugi”, es el missatge que escrit per un dels miners soterrats a una mina del nord de Xile, ha estat una de les millors noticies que hem rebut en els darrers temps. El text venia, com sabem, enganxat al tub que

Iniciar el camino del desapego

Las emociones no son buenas ni malas, pueden ser agradables o desagradables, pero son neutras en sí. No obstante ello, sentir rabia, por ejemplo, y canalizarla adecuadamente requiere temple, madurez y quizá haberse trabajado mucho interiormente. Lo mismo con el miedo, la tristeza, la alegría, la sorpresa o la aversión, todas ellas emociones connaturales al ser humano. No le podemos exigir a nadie que no sienta alegría si la siente, pero otra cosa es convertir esa alegría, llenarla de sentido y que penetre en nuestra conducta de manera sana. Durante mucho tiempo el mundo occidental se alejó de las emociones y aprendió a negarlas como si fueran demostración de poca racionalidad. Hoy cada vez queremos aprender más de ellas. Sabemos que es sano llorar si uno siente que lo necesita y que tan problemático es no hacerlo como hacerlo en exceso. El miedo es preventivo, nos alerta de peligros y es una manera de protegernos, pero también es una seguridad. “No te presto el auto porque tengo miedo

Después de veinte años

Me encontré con un compañero del alma después de veinte años. De manera casi anecdótica apareció en facebook. Nos habíamos dejado de saber cuando él y yo emprendimos caminos dis-pares, cada uno el suyo, ya no juntos. Con todo respeto, habíamos puesto silencio de por medio y crecimos como personas, con proyectos y compañeros de viaje acordes a las opciones. Después de veinte años, aparecidos de nuevo, con alegría inmensa, transitamos por calles y pasajes conocidos de ambas vidas, re-cordamos mucho y nos contamos, en la primera cita. En la segunda, simbólicamente, llegamos al “bosque”, a la espesura de lo no conocido, del día después de hace veinte años, llegamos al miedo, dolor en las entrañas y soledad. Miedo, dolor en las entrañas y soledad no del presente que nos abrigaba feliz, sino de lo desconocido del otro, de lo que “nos perdimos”. Miedo, dolor en las entrañas y soledad de lo que veíamos en el silencio de un parpadeo, en la espesura de la vida que no habíamos compartido con nadi