Entradas

Temps per a viure

Imagen
Una enquesta del CEP (Centro de Estudios Públicos), entitat que fa estadístiques a Xile, ha pogut demostrar que el 38,5% de la població, o sigui quatre de cada deu persones, arriben tan cansades a casa seva que no poden dedicar temps a la familia. Aquestes persones están contentes amb la seva feina però ténen nou o més hores laborals diaries i molts cops, les distancies per anar i tornar de la feina sobrepassen els 60 minuts per trajecte (devegades els doblen), o sigui gasten mínim dues hores de transport, que sumades a les 9 de feina fan once (mínim) fora de casa. Aquest tema és més complicat quan es tracta de dones, mares de familia, en qui recau ineludiblement gran part de la responsabilitat de la vida dels fills, més encara quan són mares soles. Lluny de ser casos extrems, es tracta d’una realitat força compartida. 
S’ha de dir que aquesta situació referix a Santiago, la capital metropolitana i que no seria el mateix a ciutats més petites o pobles, però la reflexió ens és molt útil…

Fortalecer la esperanza

Imagen
La esperanza es una cualidad muy humana que ayuda mucho a tener fe. Cuando las cosas en la vida no están muy claras, o incluso parecen estar oscuras, a menudo tendemos a entristecernos y pensar que vamos a estar mal. La esperanza en la primera luz que aparece después de un temporal, puede estar todavía lloviendo y muy oscuro, pero vemos una pequeña luz y ella nos recuerda que existe el sol.
Las personas tenemos derecho a buscar siempre el sol y si lo hacemos, favorecemos que aparezca, no es magia, sino que es efectivamente, ver lo que hay y no fijarse en lo que nos impide verlo.
Si ante una adversidad nos bloqueamos y convencemos de que todo es difícil, será difícil, pero si buscamos la luz, habrá un camino, esto, que es bastante lógico, nos orienta y hace que las cosas sean más alegres y positivas.
La actitud del hombre de fe es la esperanza, precisamente por su cualidad de adelantarse a la vida, de generar resurrección, de buscar el camino.
En tiempo de pascua es muy oportuno practi…

Se ha muerto el Nano

Imagen
El Nano es el nombre de pila de una persona entrañable con aspecto de niño inocente, pero con la misma vitalidad e inteligencia de los infantes cuando todo lo investigan.

El Nano nació en el campo y aprendió que las distancias no separan a las personas, incluso cuando no se regresa más a los lugares, y ello es así porque no se deja de amar.

Así que el Nano, cuando dejó su lugar de origen siguió recordando y visitando a los amigos, a veces con el recuerdo, a veces yendo a verlos. Su tierra natal es húmeda y verde, muy fría en el invierno y en el verano fresca i alegre. Llena de animales de pasto y de pequeñas aldeas que rodean lagos y más lagos.

Con los años el Nano formó una familia con esposa, hijos y nietos y todos amaban el origen de aquel hombre de sonrisa transparente y ojos azules, azules. Siempre que podían visitaban a  los amigos cada vez más mayores, y los recuerdos: la escuela, la casa vieja, la casa nueva, donde hacían herraduras y donde vivía la tía Blanca.

Llegó un día en…

S’ha mort en Nano

Imagen
El Nano és el nom de pila d’una persona entranyable amb aspecto de nen innocent, péro amb la mateixa vitalitat i inteligencia dels infants quan tot ho esbrinen. El Nano va néixer al camp i va aprendre que les distáncies no separen a les persones, fins i tot quan no es torna mai més als llocs i aixó perque no es deixa d’estimar.
És així que el Nano, quan va marxar del seu indret d’origen va seguir sempre recordant i visitant els amics, de vegades amb el record, de vegades anan’t-hi. La seva terra és humida i verda, molt freda a l’hivern i a l’estiu fresca i alegre. Plena d’animals de pastura i de petits pobles que vorejen llacs i més llacs.
Amb els anys el Nano va tenir una familia amb esposa, fills i nets i tots estimaven l’origen d’aquell home de somriure transparent i ulls blaus, blaus. Sempre que podien visitaven els amics cada cop més grans i els records: l’escola, la casa vella, la casa nova, on feien les ferradures i on vivía la tía Blanca.
Va arribar un dia que en Nano va estar…

Cendra, carnaval i quaresma

Imagen
Cendres. Les cendres són el que queda quan tot s’ha cremat.
La cendra no és maca, peró ens parla d’un procés molt necessari a la vida i a la natura: la combustió. On hi ha cendra, abans hi ha hagut foc, calor, color. qui no ha gaudit mai de l’espectacle del foc?, és encissador, peró a la cendra no sabem qué queda.
Tot i aixó aquesta mena de pols pesada, densa, que embruta, grisosa te sentit i ens recorda que per a que hi hagi nove vida cal cremar etapes i que cada una té un sentit.
Antigament la cendra s’havia fet servir per a fer sabó, una práctica de les besábies. Com ho feien?, barrejaven la cendra amb greix animal i la barreja esdevenia sabó, si, sabó! tal qual. Imagineu que per a fer sabó aprofitaven el greix del pernil o d’una altra carn i la cendra la treien de la llar de foc de l’hivern, o bé de la mateixa cuina que abans funcionava amb llenya. Tot s’aprofitava!!
El resultat és una reacción química que amb el temps va substituir la cendra per sosa caústica, molt més corrossiva…

Fosforescéncia i llum

Imagen
Les persones necessitem la llum per a viure. Podem pasar temporades amb més o menys llum, però quan apareix el sol tot es veu de manera diferent, no només els colors i les formes, també la percepció de la realitat. La llum és necessària per a la vida en general, no només per a les persones. Les plantes s’orienten segons la llum, es cosa de fixar-nos com col.loquen les seves fulles per a adonar-nos. Els nadons sempre busquen una llum per a jugar i interactuar amb ella.
Quan l’esser humà va poder descubrir el foc i més endavant la manera de tenir llum a la nit, va canviar diametralment el concepte de la seva vida. Avui ens resulta molt difícil imaginar-nos sense llum. Si no hi hagués llum, simplement aniriem a dormir cap a les 18:00 o les 19:00 a l’hivern.
Però amb tot això de la llum hi ha efectes molt curiosos, per exemple, si està tot a les fosques de vegades es veu perque la lluna reflexa la llum del sol o els estels ho fan també. I per altra banda els cossos i alguns objectes guarden…

Fósforos o tinas de agua caliente?

Imagen
El ser humano necesita del amor tanto como respirar. No podemos vivir sin él, pero necesitarlo no asegura que sepamos amar. El amor no se puede imponer, ni obligar, es libre, sino no es amor, es cualquier otra cosa, por eso es que la tarea de aprender a amar incluye saber recibir lo que llega y no esperar nada. A veces, la necesidad nos hace cometer errores, podemos incluso dañar a otras personas por nuestras propias carencias. Pero la mejor escuela para amar es la vida misma. En la búsqueda de calor podemos a veces quemarnos en un fogonazo. Un instante de pasión, puede darse dentro de un contexto de personas que se aman, pero en sí mismo, puede ser efímero, sería como cuando se prende un fósforo, que genera una explosión y se libera mucho calor de una vez, pero rápidamente se apaga y se consume, no dura más que unos segundos. El amor auténtico se parece más a una tina de agua caliente, donde podemos sumergirnos en ella largamente y su calor nos abriga el cuerpo de manera completa, si…