El blog de Elisabet Juanola

Un expert en comunicació, a un taller grupal d’una empresa, va endevinar quines persones éren més amigues dins un univers de gairebé cinquanta treballadors, i fins i tot va assegurar saber si hi havia parelles o amants entre ells (a aquests darrers no els va delatar, obviament). El grup de treball no s’ho podía creure i li van preguntar com ho savia, responent l’expert que el llenguatge corporal és molt explícit i per exemple, les maneres de mirar-se les persones mostren les confiances que existeixen entre elles. És evident que aquest expert grupal, a més de tenir molts anys de professió era un excel.lent observador, peró l’exemple també ens assenyala que en aquest, com en molts altres casos, no és suficient que la persona en sápiga molt, sino també que posi les seves habilitats al servei de la vida. Un bon observador te una eina personal molt potent per a obtindre informació de primera ma sense haver de fer massa preguntes o cap ni una, peró segurament haurá de treballar l’astuc

Ahora son mayores y tienen ya la mirada del paso de los años, vivieron mucho tiempo juntos y después decidieron separarse, pero la estima perdura y se consideran "familia". Cuando se conocieron eran jovenes y tenían hijos chicos, cada uno con su respectiva pareja. Un amor fulminante los atravesó y coincidió que el momento político del país los obligó a buscar refugio en otra geografía. Se encontraron generacional, profesional, psicologicamente y en el amor. Pero junto a la aventura del amor, venia la distancia de sus respectivos hijos; la ausencia de noticias del país; el idioma nuevo de un pueblo que los acojía; el frío de otras latitudes; enfermedad; extrangería; falta de trabajo, aislamiento... Los animaba y unia tozudamente estar juntos, acompañarse y la libre comunión, pero también eran muchas y crueles las dificultades enfrentaban. Como dentro de la incoherencia humana, a veces se hace el mal que no se quiere y se deja de hacer el bien que se desea, empezaron a traici

Ara ja són grans i ambdos ténen la mirada del pas dels anys, van viure molt temps junts i després van decidir separar-se, però l'estima perdura i es consideren "familia". Quan es van conéixer eren joves i tenien fills, cadasqú amb la seva respectiva parella. Un amor fulminant els va travessar i va coincidir que el moment politic del país els obligava a fugir, cap una altra geografía. Van trobar-se generacionalment, professionalment, psicológicament i en estimar-se. Peró junt amb l’aventura de l’amor, venia la llunyania dels seus respectius fills; l'abséncia de noticies del país; l'idioma nou d’un poble que els acollia; el fred d’altres latituts; malaltia; extranjería; manca de feina, aïllament... Els encoratjava i unia tossudament estar junts, acompanyar-se i la lliure comunió, peró també éren moltes i cruentes les dificultats que a voltes els enfrontava. Com dins la incoherencia humana, de vegades es fa el mal que no es vol i es deixa de fer el bé que es desi

Es lamentable pero cierto que vivimos violentamente. Hacemos valiosos esfuerzos, con mucha frecuencia, por estar en paz y por hacer la paz, pero el estatus de la paz, la cultura de la paz es todavía un largo camino que la humanidad tiene que recorrer. Una prueba de ello es la falta de conciencia que tenemos de ello. Hay una fábula que habla de un lobo que explica a sus hijos su lucha constante entre ser bueno y delicado, suave y cariñoso, o ser malo, agresivo, irreflexivo e inconsecuente. Cuando sus hijos le preguntan quien de los dos gana la pelea, el lobo les responde: “aquel a quien yo alimento”. I así és!, entre un estilo de vida y otro, hay una elección continua, es una verdadera lucha, porque la inercia del estilo imperante es violenta, corrupta, mentirosa e individualista. La generalización no vale para los casos individuales de personas e instituciones que hacen grandes esfuerzos por aportar a la convivencia y a la existencia del Reino en la tierra; la generalización vale p

Es lamentable peró cert que vivim violentament. Fem valuosos esforcos, amb molta feqüéncia, per a estar en pau i per a fer la pau, peró l’estat de la pau, la cultura de la pau és encara un llarg camí que la humanitat ha de recorrer. Una prova és que nos ens adonem. Hi ha una faula que parla d’un llop que explica als seus fills la seva lluita constant entre ser bo i delicat, suau i carinyós o ser dolent, agresiu, irreflexiu i inconsequent. Quan els seus fills li pregunten qui dels dos guanya, el llop els respon: “aquell que jo escullo”. Així és!, entre un estil de vida i un altre, hi ha una elecció continua, és una veritable lluita perque per inercia l’estil imperant és violent, corrupte, mentider i individual. La generalització no val per als casos individuals de persones i institucions que fan grans esforcos per a aportar a la convivencia i a la existencia del Regne a la terra, la generalització val per a mostrar que tenim por de ser sincers, honestos, transparents i justament gene

Aurelio tiene un hijo de un año y siete meses, se llama Luis y es inquieto y risueño como la mayoría de los niños y niñas de esta edad. Camina, habla poco, pero lo entiende todo. Le gusta mucho jugar a esconderse y cuando lo encuentran se rie y se atarante tanto que hay que controlar que no se haga daño. Aurelio y la mamá de Luis han decidido no seguir juntos y el niño vive con la madre, cada vez que su papá va a buscarlo se tira a sus brazos y no lo deja por un buen rato, la despedida es un drama. Luis, aunque es chico, extraña mucho a su padre i le hace falta. Juana, que es prima de Luis tiene dos años y tres meses y se comunica con su tia, que vive lejos, por skype. La ha visto dos veces en persona, peró sabe perfectamente quies es y la reconoce cuando se conectan. Le explica cosas en su media lengua y le ha presentado a través de internet a todas sus muñecas, quienes son, ciertamente, su mundo. También coloca sus dibujos frente la pantalla para que la tia los vea, son garabatos

L’Aureli te un fill d’un any i set mesos, es diu Lluis i es inquiet i rialler com la majoria dels nens i nenes d’aquesta edat. Ja camina, parla molt poc, peró ho enten tot. Li agrada molt jugar a amagar-se i quan el troven riu i s’atavala tant que s’ha de vigilar que no es faci mal. L’Aureli i la mare d’en Lluis han decidit no seguir junts i el nen viu amb la mare, cada cop que el seu pare va a buscar-lo se li tira als bracos i no el deixa per una bona estona, quan es despedeixen és un drama. En Lluis, tot i que és petit, trova a faltar molt a son pare. La Joana, que es cosina d’en Lluis te dos anys i tres mesos i es comunica amb la seva tieta, que viu lluny, per skype. L’ha vist dues vegades en persona, peró sap perfectament qui és i la reconeix quan es connecten. Li explica coses en la seva mitja llengua i li ha presentat totes les seves nines, que són, certament, el seu món. També li posa els seus dibuixos davant la pantalla per a que la tieta els vegi, són guixots que només ella