Entradas

reflexión del Arzobispo Claudio M. Celli en el Santuario Mariano de Luján

Anys d'abundancia

Imagen
Si tinguéssim la oportunitat de trovar-nos amb un ésser extraterrestre o amb algú que no hagués tingut contacte amb la quotidianeitat per molt de temps i ens preguntés: quins són els dolors i les alegries del teu temps?, què li respondriem? -“No sabem fins quan tenim menjar per a tots, aigua per a tots, salut per a tots, energía per a tots…” potser seria part de la nostra resposta, i aquest ésser extraterrestre ens miraría amb cara de no entendre res i ens diría: “però si teniu el sol, els arbres, rius, mars i camp per a treballar, si jo veig abundancia!! Què us passa?” I de fet, què ens passa?, quines actituts, preguntes necessitem que ens ajudin a enfocar-nos de manera justa?, on podem seure a parlar del que ens passa amb l’abundància, amb el que ens sobra, amb les pors que ens dificulten deixar-nos anar i construir, sommiar altres maneres de viure. Hi ha una película alemanya de l’any 2004 on tres adults joves emprenen un moiment anònim que realitza intervencions directes c

Alabar a Dios

Imagen
Un hombre mayor había quedado viudo, había empezado a sufrir dolor en sus piernas y ya no podía desplazarse grandes distancias sol, aunque era autónomo, había bajado su nivel de actividad. Como dependía de los demás para cuidarse, prefirió pedir a sus hijos residir en una residencia. Así, convivía con otras personas de sus mismas características y ello le daba alegría. Les hablaba y hacía reír y todos salían ganando de la situación. Con frecuencia alababa a Dios, ello le daba mucha energía. Una mujer joven había quedado sola con sus pequeños hijos, por suerte tenía trabajo y no les faltaba lo básico para vivir, por este motivo daba gracias. Tenía la suerte de tener buen carácter y no envidiaba nada a nadie, sonreía mucho a los niños y se ocupaba de que en su casa hubiera lectura y música, a pesar que su esposo y papá de los niños no estuviera, eran felices. Logró tener serenidad y armonía en la casa. Con frecuencia alababan a Dios y mostraba a sus hijos que la belleza, la verdad y

Lloar Déu

Imagen
Un home gran havia quedat vidu feia uns anys, havia comencat a patir de les cames i ja no podía desplacar-se grans distáncies sol, tot i que era autónom. Com depenia dels altres per a cuidar-se, va demanar als fills d’estar a una residencia. Convivia amb altres persones de les seves mateixes caracteristiques i aixó li donava alegría. Els enraonava i feia riure i tots sortien guanyant. Tot sovint lloava Déu, aixó li donava molta energia. Una dona jove havia quedat sola amb els seus petits fills, per sort tenia feina i no els mancava el básic per a viure, per a aquest motiu donava grácies. Tenia la sort de tenir un bon carácter i no envejava res dels altres, somreia molt als nens i s’ocupava que a casa seva hi hagués lectura i música, a pesar que el seu espós i pare dels nanos no hi era, eren forca felicos. Va lograr tenir serenor i harmonia a la casa. Tot sovint lloaven Déu, aixó ensenyava els fills que la bellesa, la veritat i l’amor estaven de la ma del creador. Un home amb molte

En record del p. Alfonso Baeza Donoso

Imagen
No és just parlar de persones millors que d’altres perque tots som únics i estimables, peró la veritat es que algunes destaquen més que altres i quan aquestes persones, per una cosa o altra no hi son, es nota molt. El p. Alfonso Baeza es dels que es nota molt que no hi és des que el passat 6 de gener, va anar-se’n al son, a hores que també ho feia Nelson Mandela, amb qui els unia la vocació pels drets humans. Va ser capellá diocesá, xilé, vocació tardana i de professió ingenier. De petita estatura, veu ronca i fácil somriure. La vocació de servei la va aprender a casa seva, dels pares. Des de jove tenia clara la vocació de servei, la de capellá no li va ser tan evident. Va fundar i ser el vicari de la pastoral obrera a l’época del Cardenal Silva Henríquez, defenent els drets dels treballadors als anys 70 i 80, en mig d’una complexitat tremenda a Xile. Ajudá a moltes persones a cuidar la propia vida i doná suport als treballadors orientant-los en la millor manera d’unir-se i fer s

Esperar con aceite en la lámpara

Imagen
No tenía ninguna actividad más importante que la de estar esperando a su prometido, a quien apenas conocía. Sus padres habían acordado este enlace porque se veía muy conveniente desde el punto de vista de la tradición, la unidad de los pueblos, la continuidad de la familia y el cuido de los campos. Se decidió que cuando él tuviera preparada la vivienda para ambos la iría a buscar y se celebraría el matrimonio, pero no se sabía ni el día ni la hora, así que ella tenía que saber estar preparada. ¡Estar preparada!, es decir: aprender a prepararse. Cosechar las flores para adornar la casa, tener refresco para el viajero, una sombra para el calor, un asiento para el andante, agua y comida para el burrito que lo cargara. Y estar siempre lista para marchar, con lo imprescindible para una vida conyugal, ojalá incluir esencias y aceites. Preparada para cuidar la estirpe, a su esposo y los que lleguen. Preparada para sobrevivir a las inclemencias y alegrarse del buen tiempo. Preparada para ac

Per a que tot ésser humá sigui persona

Imagen
35 Anys de la Cantata dels Drets Humans La Cantata dels Drets Humans és una composició d’una magnífica bellesa que totes les persones haurien de conéixer i que convido a escoltar buscant-la al enllac que coloco al final d’aquesta nota. Dura 40 minuts i és apassionant. Cal recordar que va ser estrenada ara fa 35 anys a la cloenda del Simposium de Drets Humans realitzat a Santiago de Xile, en plena dictadura. És una dramática obra mestra composada per Alejandro Guarello y escrita pel p. Esteban Gumucio Vives, encarregada a ells pel Cardenal Raúl Silva Henríquez, qui amb una gran visió va organitzar el Simpósium de Drets Humans per a fer un aport als valors de la vida i de la pau en un context de tremenda violació al respecte als altres. La Cantata pren el text de Caín y Abel per a fixar l’atenció del mal que ens fem entre nosaltres els homes i les dones. Les paraules de Don Raúl a la cloenda d’aquest simpósium són també una declaración inolvidable (traduim):  “Avui, a aquesta esglés