viernes, 17 de febrero de 2012

Se ha muerto el Nano

El Nano es el nombre de pila de una persona entrañable con aspecto de niño inocente, pero con la misma vitalidad e inteligencia de los infantes cuando todo lo investigan.

El Nano nació en el campo y aprendió que las distancias no separan a las personas, incluso cuando no se regresa más a los lugares, y ello es así porque no se deja de amar.

Así que el Nano, cuando dejó su lugar de origen siguió recordando y visitando a los amigos, a veces con el recuerdo, a veces yendo a verlos. Su tierra natal es húmeda y verde, muy fría en el invierno y en el verano fresca i alegre. Llena de animales de pasto y de pequeñas aldeas que rodean lagos y más lagos.

Con los años el Nano formó una familia con esposa, hijos y nietos y todos amaban el origen de aquel hombre de sonrisa transparente y ojos azules, azules. Siempre que podían visitaban a  los amigos cada vez más mayores, y los recuerdos: la escuela, la casa vieja, la casa nueva, donde hacían herraduras y donde vivía la tía Blanca.

Llegó un día en que Nano estuvo un poco anciano y muy desmemoriado y la enfermedad empezó a visitarlo. Sus hijos pensaron hacerle un regalo al papá ahora que todavía conservaba momentos de lucidez y decidieron llevarlo a visitar y despedirse, si fuera necesario, de sus primeros lugares, los primeros recuerdos, las primeras imágenes guardadas en la retina y de todas las cosas lindas de su infancia.

Se juntarnos todos: esposa, hijos y nietos y tuvieron unos días de Cielo y el Nano disfrutó, descansó y agradeció su existencia plena. Y el último de día de aquel extraordinario viaje, en medio del frescor de la noche de verano y el sonido de los pájaros que no duermen, el Nano se fue de puntillas a disfrutar del Señor.

Gracias Nano por tu gentil presencia entre nosotros y dile a Santa María de los Angeles y a todos los amigos del Cielo, que siempre, siempre, te recordaremos como un hombre bueno, así seguro que nos esperarás en primera fila.

lunes, 13 de febrero de 2012

S’ha mort en Nano

El Nano és el nom de pila d’una persona entranyable amb aspecto de nen innocent, péro amb la mateixa vitalitat i inteligencia dels infants quan tot ho esbrinen. El Nano va néixer al camp i va aprendre que les distáncies no separen a les persones, fins i tot quan no es torna mai més als llocs i aixó perque no es deixa d’estimar.
És així que el Nano, quan va marxar del seu indret d’origen va seguir sempre recordant i visitant els amics, de vegades amb el record, de vegades anan’t-hi. La seva terra és humida i verda, molt freda a l’hivern i a l’estiu fresca i alegre. Plena d’animals de pastura i de petits pobles que vorejen llacs i més llacs.
Amb els anys el Nano va tenir una familia amb esposa, fills i nets i tots estimaven l’origen d’aquell home de somriure transparent i ulls blaus, blaus. Sempre que podien visitaven els amics cada cop més grans i els records: l’escola, la casa vella, la casa nova, on feien les ferradures i on vivía la tía Blanca.
Va arribar un dia que en Nano va estar una mica gran i molt desmemoriat i la malaltia el va comencar a visitar. Els seus fills van pensar un regal pel pare ara que encara tenia moments de lucidesa i van decidir portar-lo a visitar i despedir-se si es que calia dels seus primers indrets, dels primers records, de les primeres imatges guardades a la retina i de totes les coses maques de la seva infantesa.
Van trobar-se tots: esposa, fills i nets i van estar junts uns dies de Cel i el Nano va gaudir, descansar i agrair la seva existencia plena. I el darrer dia d’aquell marevellós viatge, en mig de la frescor de la nit de l’estiu i el xiuxiueig dels ocells que no dormen, el Nano se’n va anar de puntetes a fruir el Senyor.
Grácies Nano per la teva gentil preséncia entre nosaltres i digues-li a la Mare de Déu dels Ángels i a tots els amics del Cel que sempre, sempre et recordarem com un home bo, així segur que ens esperarás a primera fila.

Cendra, carnaval i quaresma

Cendres. Les cendres són el que queda quan tot s’ha cremat.
La cendra no és maca, peró ens parla d’un procés molt necessari a la vida i a la natura: la combustió. On hi ha cendra, abans hi ha hagut foc, calor, color. qui no ha gaudit mai de l’espectacle del foc?, és encissador, peró a la cendra no sabem qué queda.
Tot i aixó aquesta mena de pols pesada, densa, que embruta, grisosa te sentit i ens recorda que per a que hi hagi nove vida cal cremar etapes i que cada una té un sentit.
Antigament la cendra s’havia fet servir per a fer sabó, una práctica de les besábies. Com ho feien?, barrejaven la cendra amb greix animal i la barreja esdevenia sabó, si, sabó! tal qual. Imagineu que per a fer sabó aprofitaven el greix del pernil o d’una altra carn i la cendra la treien de la llar de foc de l’hivern, o bé de la mateixa cuina que abans funcionava amb llenya. Tot s’aprofitava!!
El resultat és una reacción química que amb el temps va substituir la cendra per sosa caústica, molt més corrossiva, peró també molt més eficac per a emulsionar el greix, que es de fet l’efecte que converteix el sabó.
Per a fer sabó cal tenir un greix o un oli i un alcalí, la cendra alcalina, de fet la paraula alcalí ve la paraula cendra en grec i per derivació es va anomenar alcalí a tot alló que la la feina que la cendra feia per a produir el sabó: emulsionar.
I quan celebrem el dimecres de cendra, qué celebrem?, te a veure alguna cosa amb tota aquesta disquisició?
La veritat es que sempre que anem a l’origen de les paraules i de les coses hi trobem nous sentits i en aquest cas no és excepció. El dimecres de cendra te el sentit de cremat tot alló que está en excés i amb aquesta cendra comenca la quaresma, els quaranta dies de reflexió i de treball interior abans de la Setmana Santa.
I ben mirat la vida és aixó, combustió, transformació, emulsió, de vegades excesos i de vegades quaresmes, i tot té un sentit a la vida si es mira amb una certa perspectiva. Benaurats els qui saben aprofitar les cendres per a fer-ne sabó!, i amb el sabó… ja sabem qué es fa, no?

martes, 7 de febrero de 2012

Fosforescéncia i llum

Les persones necessitem la llum per a viure. Podem pasar temporades amb més o menys llum, però quan apareix el sol tot es veu de manera diferent, no només els colors i les formes, també la percepció de la realitat. La llum és necessària per a la vida en general, no només per a les persones. Les plantes s’orienten segons la llum, es cosa de fixar-nos com col.loquen les seves fulles per a adonar-nos. Els nadons sempre busquen una llum per a jugar i interactuar amb ella.
Quan l’esser humà va poder descubrir el foc i més endavant la manera de tenir llum a la nit, va canviar diametralment el concepte de la seva vida. Avui ens resulta molt difícil imaginar-nos sense llum. Si no hi hagués llum, simplement aniriem a dormir cap a les 18:00 o les 19:00 a l’hivern.
Però amb tot això de la llum hi ha efectes molt curiosos, per exemple, si està tot a les fosques de vegades es veu perque la lluna reflexa la llum del sol o els estels ho fan també. I per altra banda els cossos i alguns objectes guarden llum quan és de dia o en reben i després la desprenen. Ès el cas dels objectes fosforescents o fluorescents.
La fluorescencia es quan al ser iluminat, un objecte emiteix llum de manera inmediata. Ès diferent de la fosforescencia que es quan l’objecte magatzema l’energía per a emetre llum posteriorment. La fluorescencia serveix per a detectar un ciclista a la carretera quan ells llums del cotxe l’iluminen, la fosforescencia es l’efecte de les manetes d’un rellotge a la nit.
Encara hi ha un tercer efecte, la termoluminiscencia que es la propietat d’alguns minerals, per exemple el quars de magatzemar llum i calor al dia i ser aïllant i de nit desprendre aquests mateixos elements. Un quars per exemple podría servir com lámpara.
D’alguna manera aquests fenòmens ens mostren exemples de com viure amb llum en temps en que no hi hagi tanta. Hi ha persones que quan viuen un moment intens desseguida ho reflexeni alegren i fan amenes les convivències i hi ha unes altres que guarden aquell tresor visqut i els seveix per a fer llum o calor quan no hi ha. La seva experiencia els dura i tènen constantment el do de donar llum als altres.