Mostrando entradas con la etiqueta convivencia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta convivencia. Mostrar todas las entradas

martes, 17 de mayo de 2011

El erizo

El erizo es un animalito que tiene puas, es mamifero, tiene muy desarrollado el oído y se enrosca si se siente en peligro. Normalmente no es un animal doméstico pero algunos pueden sobrevivir en cautiverio, es por ello que algunas personas han tenido un erizo de mascota.


Usando este animal como metáfora, Muriel Barbery escribió el libro "La elegancia del erizo", material en el que se basó otra mujer, Mona Achache, para escribir el guión de la película cuyo título original en francés es l’Herisson. 
La história tiene tres personajes principales que interactuan entre ellos y son vecinos de un mismo edificio. La trama nos habla de “ver al otro”, ver a la persona. Un llamado de atención a la importancia de reconocer que tras un peinado, maquillaje, vestido ... hay una persona. La gran novedad de ver a la persona, al otro, es que aquella persona puede ser clave de mi propia felicidad. El otro, cuando lo reconozco, es transforma en amor. Cuando hablamos de mirar al otro, podríamos pensar que el otro sale ganando, que el otro tiene la “suerte” de ser mirado por nosotros quienes le hemos regalado un poco de nuestro afecto. Mirar al otro, en cambio, repercute directamente en el que mira, el que es capaz de “ver” aquello que normalmente no ve. Cuando vemos más allá de la apariencia, de los prejuicios, o de lo que siempre hemos visto, nos encontramos con nuestra propia vulnerabilidad, con nuestros anhelos y deseos frente a quien estemos mirando. Cuando verdaderamente miramos al otro abrimos el corazón y se nos cuela, entra y somos nosotros los que salimos tocados.


Por ello en la Elegancia del erizo, tanto en la película como en el libro, la historia entra en cada uno de los lectores o videntes y nos habla. Lo hacer porque todos necesitamos ser amados tal como los protagonistas de la historia buscan serlo. Y así se inicia el camino del Amor verdadero que nos lleva a la verdadera felicidad.

L'Erissó

L’erissó és un animalet que te punxes, és mamífer, te molt desenvolupat l’oíde i s’enrosca si se sent en perill. Normalment no és un animal doméstic peró alguns poden sobreviure al captiveri, es per aixó que algunes persones han tingut un erissó de mascota.
Usant a aquest animal com a metáfora, Muriel Barbery va escirure el llibre L’elegáncia de l’erissó, material en el que es va bassar, una altra dona, Mona Achache, per a fer el guió de la pel.lícula que en la seva versió original en francés es titula l’Herisson.


La história te tres personatges principals que interactuen entre ells i són veins d’un mateix edifici. La trama ens parla de “veure a l’altre”, veure a la persona. Un crit d’atenció a la importancia de reconéixer que a sota del cabell, de la pintura, el vestit… hi ha una persona. La gran novetat de veure a la persona, a l’altre, es que aquella persona pot ser la clau de la meva propia felicitat. L’altre, quan el reconec, es transforma en amor. Quan parlem de mirar a l’altre, podriem pensar que l’altre surt guanyant, que l’altre te la “sort” de ser mirat per nosaltres, de que li hem regalat una mica del nostre afecte. Mirar a l’altre peró, repercuteix directament en el que mira, el que es capac de “veure” alló que normalment no veu. Quan veiem més enllá de l’aparenca, dels prejudicis, o del que sempre hem vist, ens trovem amb la nostra propia vulnerabilitat, amb els nostres anhels i desitjos en front aquell a qui estem mirant. Quan veritablemen mirem a l’altre obrim el cor i se’ns cola, entra i som nosaltres els que sortim tocats.


Es per aixó que a l’Elegáncia de l’erissó, tant a la película com al llibre, la história entra en cada un dels lectors o vidents i ens parla. Ho fa perque tots necessitem ser estimats tal com els protagonistes de la história buscan ser-ho. I es clar, és així com es comenca el camí de l’Amor veritable que ens porta a la veritable felicitat.

lunes, 4 de abril de 2011

Els invisibles i el seu aport a la convivencia


La Sara és invisible. De petita era una nena calladeta, “no molesta gens” deia sa mare. Molt aviat va haver d’ajudar a casa seva perque eren molts i no arribáven els diners, es va posar a treballar a una empresa de neteja, on la van ensenyar a ser eficient en la feina, sense fer soroll. Passar inadvertida era la consigna, quan més millor, així, mentre recollia les brosses i treia les taques del terra, arrossegava el cubell de l’aigua de manera silenciosa i fent moiments suaus i controlats. Va aprendre que una de les claus per acomplir l’objectiu era ocupar poc espai i deixar les superficies el més aixutes posibles, tan de bó seques, com si mai s’haguéssin netejat, així, a l’hora que es netejava, d’alguna manera s’esborrava el rastre de qui neteja.
La feina de la neteja, per a esta ben feta, ha de ser invisible. I no és la única! També passa amb els pintors, eléctrics, aires acondicionats i moltes feines técniques que el món necessita que funcionin i que no que donin problemes. Són feines amb un alt valor práctic, les necessitem amb urgencia i quan fallen tot falla, ens posa de malhumor i ens fa infelicos. Quan funcionen bé, una de les claus es que no es noti, peró el risc es que no les valorem.
Com la Sara, milers de dones i homes al món manténen net el metro, escoles, universitats, centres comercials, bancs, clíniques i hospitals, bencineres, supermercats, restaurants, trens, museus, tendes de tot tipus i tots, tots, tots els lavabos del món en temps récord.
Són gent molt especialitzada que sap treure a gran velocitat i precissió taques enganxifosses de begudes, xiclets, vómits i sang, grafitis de finestres, pegatines i calcomanies, caramels trepitjats i netejar vidres de manera inadvertida.
La Sara ara treballa a un aeroport, ella veu moltes persones tot el día, moltes, moltes, van de pressa. Gent de tot el món que corren a vall i a munt i no ténen massa temps. No es saluden, tampoc a ella, de fet, a ella no la veuen.