Mostrando entradas con la etiqueta crisi. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta crisi. Mostrar todas las entradas

martes, 28 de junio de 2011

Eficiència i fecunditat, fecunditat de la solidaritat

Fa un any i mig que a Xile va haver-hi un dels terratrémols i tsunami més grans dels que s’havia tingut registre a la história, feia molt poc haviem vist patir el semblant a Haití i en aquest temps hem vist com la terra no para de convulsionar, especialment recordem el moiment telúric de Japó amb repercussions fatals per a tantes persones. De cada un d’aquests moiments hem aprés moltíssim, en el cas d’Haití ha servit per a fixar l’atenció en un país que te necessitat de profunda ajuda, no només pel terratrémol sino per una feblíssima estructura des de l’angle que es miri, i potser a l’altre extrem, precissament Japó, un país tremendament organitzat que fa front a una catástrofe magna informant a la població, prenent  totes les mides i posant tots els recursos a disposició. En qualsevol cas, sempre, grácies a les actuals possibilitats que ens ofereixen les xarxes mediàtiques, la humanitat sencera ha seguit des del primer moment els fets. Qué passa amb la terra? diuen alguns, está enfadada?, en tenim responsabilitat les persones?, altres asseguren que l’acció humana mai pot ser tan poderosa com per a colapsar el planeta. El cert és que no en tenim certesa, peró tampoc estem reaccionant amb la fecunditat que cal. Hem vist que som capacos de ser eficients davant les emergéncies, d’arribar rápid, de parar reactors nuclears tot i que costi, d’enviar salvatatge… peró aquesta destressa no sempre ens acompanya a anar més a fons i reflexionar, parar i llegir la nostra minusculitat. Som massa petits per a entendre la feconditat?, o no se’ns nota? es posible que no es noti perque són moltes les persones que tots els dies intenten fer-nos reflexionar, que fan esforcos titànics per a viure integralment, peró no és suficient i no estem contents. La fecunditat ens demana dialeg real, que significa escoltar abans que res, i possiblement canvis per a una societat on els més vells tinguin la possibilitat de fer una vida tan digna com quan éren productius, on els més joves puguin guanyar-se la vida i projectar-se. La fecunditat del diàleg ens pot obrir els ulls a que les forces telúriques més punyents són les que generem entre nosaltres mateixos els humans. 

lunes, 20 de septiembre de 2010

Ídols socials, replantejar l’amistat

A una recent entrevista feta a la periodista xilena Elizabeth Subercaseaux a propòsit del seu llibre “Vendo casa en el barrio alto” ella asegurava que la divisió de classes produeix ressentiments, i basada aquesta afirmació en la seva pròpia experiència afegia que el seu país es un dels més classistes d’Amèrica Llatina. A Xile, com a molts paísos que han estat colònia, durant generacions el poder s’ha cautelat a les clases socials més privilegiades. Avui però aquest país, immers a la globalitat, ha d’anar renovant la manera d’enfrontar les relacions.

Ni Xile ni cap país del món pot aillar-se del planeta. Una prova d’això ha estat la darrera crisi econòmica que tot i que ha canviat el món, encara no sabem amb certesa amb quina profunditat. Els especialistes es contradiuen una mica en les prediccions i potser tingui tàntes variables i condicionants que potser no es pugui, fer massa prediccions. Per exemple, si bé la crisi pot ocasionar inestabilitat i malestar, també -com tota crisi- serà una oportunitat de remirar la vida i el seu propi sentit.

Fa anys, ens peocupava molt quedar-nos sense feina, avui, no tant, canviar de feina és freqüent i també ho és canviar d’especialitat, ens perfeccionem, busquem noves possibilitats, aprenem tècniques, experimentem… estem més oberts als canvis. Abans, tenir un cert estatus social era molt important, les classes socials éren clares i definides avui, ni es tant important ni tampoc són tan definides i això, sorprenentment allibera a les persones i dóna salud a les relacions. Tot i que l’estatus social no necessàriament va acompanyat de la situació econòmica, moltes vegades es donava per suposada una relació directa que d’alguna manera condicionava a la persona per a tota la vida, per tant, relacionar-se obertament, aparellar-se, projectar-se, tenir accés a certes oportunitats eren temes complexes. Éren societats molt més tancades, estables i permanents. Avui no és així. Els canvis i les oportunitats són pa de cada dia. Emprenedors exitosos, creatius ben cotitzats, investigadors amb nas que esdevénen veritables gurús, poden tenir reconeixement i status avui i demà passen de moda o un altre els guanya el lloc.

Darrera de la posició social, de l’estatus hi ha un ídol que passa per damunt de la persona. Quan la posició social, l’ànsia de tenir-la, la valoració de la persona… passen per la posició que ocupa socialment, fem ídols que minusvaloren a la persona i a més a més deixem de relacionar-nos amb ella i ens relacionem amb el que ens interessa d’ella, la utilitzem.

És interessant mirar-se la crisi, amb els neguits que comporta i amb les pèrdues que ha significat també, com una oportunitat. Una de les alegries que pot comportar aquest nou ordre, aquesta crisi, potser sigui despullar-nos de les estabilitats socials i obrir-nos a conèixer als altres com amics, no com a convenients o socis.