Mostrando entradas con la etiqueta Felipe. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Felipe. Mostrar todas las entradas

lunes, 12 de septiembre de 2011

Units en la gràcia i la desgràcia

Hi ha una creença patriòtica que diu que els xilens són solidaris de mena. La veritat és que l’accidentada geografía d’aquest país el fa conegut pels sismes violentíssims i les serioses erupcions volcàniques, i potser no tant famoses, però també abundants, les inundacions per pluges a l’hivern -donada la pendent cordillerana i la proximitat de poblacions al peu de les montanyes-. Tots el anys, les nevades atrapen a pobles sencers sota l’anomenat tsunami blanc, on perillen vides humanes i es perden bèsties de pastura; mentre, al desert, la sequera te en alerta fa anys a altres habitants d’aquest divers i sorprenent indret al sud del sud.
Quan les emergències s’activen, s’activa la solidaritat i la gent s’hi avoca seriosament. Si preguntem a qualsevol xilè si es voluntari d’alguna institució, ens respondrà sobre variades oportunitats en que ha viatjat al nord o al sud a ajudar a reconstruir cases i pobles o a la mateixa metrópoli ha fet donacions per a socòrrer als seus compatriotes. No obstant, les investigacions sobre aquest tema, diuen que fora de les emergències i de les donacions esporàdiques, el voluntariat i la solidaritat són molt minsos.
Hi ha hagut en el darrer temps tres situacions que fan reflexionar molt sobre aquest tema, han estat tan properes en el temps que és gairebé imposible no relacionar-les. Primer el terratrèmol amb tsunami del febrer del 2010, posteriorment la situació dels 33 miners atrapats sota terra durant 70 dies a l’agost del mateix any i al setembre del 2011 la mort accidentada de 21 persones per la tragèdia d’un avió de les forces armades. Aquest darrer fet, també amb una gran cobertura mediática, ha generat dol nacional de dos dies donades les condicions de les víctimes, es tratava de 21 persones molt conegudes, varios d’ells estrelles de la televisió i altres persones de destacat compromís social. El motiu del viatge era, precisament, un documental televisiu sobre la reconstrucció post-maremoto de la illa Juan Fernández, coneguda per la famosa obra “Robinson Crussoe”. Persones tan compromeses amb el benestar dels altres, amb la veritable felicitat i solidaritat, que la seva mort ha resultat una mena d’orfandad i desolació.
Reflexionant aquests fets un grup de joves de 16-17 anys es feia la pregunta: què hem de veure que encara no hem estat capaços d’entendre?, i ells mateixos responien: que vivim com si mai haguéssim de morir i per tant no aprofundim el dia a dia.
La crida al voluntariat, el salt qualitatiu entre donar una almoïna, aliments o roba i comprometre’s amb els altres, es viure la vida entenent que ens morirem i que es ara (ara mateix, ja!!) quan podem fer la diferencia entre mediocritat o plenitut.
Gent com els voluntaris organitzats de “Desafío, levantemos Chile”, junt amb l’equip del “Buenos días a todos” i l’Armada de Xile, morts en accident fent camí per la reconstrucció marquen la diferencia, però ha calgut una desgracia per a veure-ho clar. No deixem de mirar doncs a tots els que están vius i treballen tots els dies per a fer possible l’educació, la cura dels malalts, l’acollida als solitaris, l’ajut als més desposseits… i unim-nos a ells des de tots els indrets de la terra.