lunes, 8 de enero de 2018

Argument históric


Sense ser esclaus de la História, és evident que llegir una mica o preguntar sobre l’origen de les coses ajuda molt a situar-se i a entendre procesos. No existeix la objectivitat com un absolut, peró si que es posible contrastar i treure algunes coseqüéncies. 
 
La Carolina és antropóloga i te un doctorat en temes de religiositat popular andina. Fa uns dies va fer una exposició sobre unes “caixetes” -com les ha bateixat ella- existents a l’altiplá de la zona bolivio-xilena. Aquestes caixetes quan s’obren, són en veritat triptics que conténen imatges de sants que la gent venera i que els acompanya de festa en festa. Es traslladen junts distáncies molt grans i ténen diversos sentits religiosos.  

La Sra Rosa Carrassana és de Chiuchiu, els seus vuitanta i tants anys els ha viscut allá i els seus pares també ho éren, així com els pares dels seus pares i més generacions. Chiuchiu és un poble al interior del desert d’Atacama, com molts d’aquests pobles andins és un oasi, quasi un miracle en mig de pedres i minerals assoleiats sense cap pietat per la intensa i brillant llum del día i extremament fred quan el sol es pon. Peró a diferencia d’altres poblets recóndits, Chiuchiu va ser célebre, algún cop va ser seu de comerciants i tenia grans quantitats d’aigua que hidrataven un auténtic vergel. L’edifici més important d’aquest petit poble és l’església colonial de Sant Francesc, blanca i lluminosa, una marevella colonial, feta d’adob l’any 1611, actualment la més antiga del territori xilé.

Quan vaig conéixer a la Sra. Rosa, en René, el seu espós encara era viu. Era un home de molt poques paraules, menut i treballador. Propietari del so de les campanes de l’església, en morir ell, va perdre’s en gran part aquesta ciencia, a pesar que va voler traspassar a fills i nets sense éxit.
Les mineres instal.lades per tot arreu del desert s’han encarregat de que els oasi s’assequin, tinguin gens o molt poca aigua. No són pocs els poblets que han hagut de deshabitar-se perque la lluita contra les grans i poderoses extractores de mineral, es va perdre abans de comencar. La gent, que va quedar sola, va haver de marxar de varios d’aquests preciosos indrets, només hi tornen per a les seves festes religioses, amb les seves caixetes o triptics de sants que els vinculen amb les seves antigues i encara no del tot desxifrades tradicions. 

A Chiuchiu encara hi ha aigua i la seva gent celebra tot sovint els seus patrons: Sant Francesc, la Mare de Déu del Carme, Sant Isidre… la Sra Rosa mai s’ho perd, com les altres senyores que expliquen les históries antigues plenes de sentit i tradició. És així com vaig saber que els pares de la Sra. Rosa eren bolivians i no xilens com ho és ella, els seus fills i nets. Quan m’ho va explicar, jo ingénua vaig preguntar: i de quina part de Bolivia Rosa? I ella mirant-me de fit a fit em va respondre: d’aquí mateix!!, nosaltres no ens hem mogut mai, aquesta terra és nostra. Chiuchiu va ser boliviá abans de ser xilé, a la gent no li van preguntar res, la Guerra del Pacífic ho va decidir, com abans havia estat terra atacamenya i la seva llengua avui morta era el kunza.
                                                                                                        

viernes, 13 de octubre de 2017

Factor c, economia solidaria, no periferia econòmica


Compartir, comunitat, companyia, comunió, col.laboració, cooperació, coordinació i altres paraules que comencen amb la lletra "C" son el nucli de la denominació factor "C" que l'economista  xilè Luis Razeto fa servir per a parlar de l'economia solidaria. Ell explica que donant una xerrada sobre aquest tema, fa molts anys a Veneçuela, un home de llarga trajectòria en l'acció social va dir que hauria de ser amb "C" majúscula de Crist, per tant es factor C (amb majúscula).

"Sempre han existit formes de consum comunitari i sempre les persones s'han associat per a fer empreses que els interessen i que gestionen grupalment", diu Razeto. La economia no es el mateix que els diners, els diners són una part d'ella i no necessàriament la més important. És interessant ajudar-se, aconseguir projectes junts, comprar junts, buscar formes de gestionar comunitariament. Fa anys a Xile es feia el "comprando juntos" grups organitzats per a comprar al major i abaratir costos, un sistema que requeria organitzar-se i que amb el temps va anar perdent-se i va anar guanyant espai L'individualisme.

L'Evangeli parla de la multiplicació dels pans i els peixos, un miracle que succeeix quan posem tot en comú. 

Les persones no som soles, en algun moment de la història ens ho hem empassat, però ens hem equivocat, necessitem als altres, no ens cal molt del que consumim i es necessari aprendre novament a ser més comunitaris i més ecològics.

La economia solidaria és genuïna i humana, està a la base de la comunitat. En un moment històric on gran part de la humanitat està oprimida per deutes i crèdits, cal la reflexió sobre si volem seguir visquent oprimits pels diners.

Totes les persones ténen dignitat, un sistema que fa diferències i valida formes d'exclusió és un sistema que destrueix a la persona. Convidem-nos a fer comunitat i a compartir els bens!

Construir la pau a la gran ciutat, Fray Andresito



La Recoleta Franciscana de Santiago, a Xile, és un convent que es va erigir al segle XVII a La Chimba, sector que des del centre antic de la ciutat, está situat creuant el riu Mapocho, de fet, el mot La Chimba en quechua significa “a l’altre banda”. Era habitada abans que ho fos la ciutat colonial i des de l’existéncia d’aquesta darrera va ser residencia de families indígenes que probablement feien algún servei als nous habitants. Per tant La Chimba és un espai amb molta História, com també el convent i l’església de La Recoleta franciscana, edificis patrimonials on també es recull un esperit molt propi d’aquest sector popular i sempre habitat. 

L’any 1730 un terratrémol va ensorrar la primera església de La Recoleta i els frares que habitaven el convent adosat, van encarregar-se de recollir almoïnes per a reconstruir-la, el més emblemátic d’ells Andrés Filomeno García Acosta, Fray Andresito, qui nascut a Fuerteventura (Illes Canáries) al 1800 va destinar gran part de la seva vida a  assistir els desvaits. Va morir en fama de santitat. El frare vingut de Les Canáries recorria la Santiago del segle XVIII amb el seu maletí per a fer curacions, asistir i acompanyar malalts i sanar ánimes. Fray Andresito ha estat reconegut venerable i el seu procés de beatificació está obert, les seves despulles romanen a La Recoleta on també hi ha la seva reliquia de sang liquida custodiada pels frares, peró a disposició de malalts greus que necessitin la seva imposició i segueix fent miracles, per aixó no para de visitar-lo tot tipus de gent. 

Al voltant de La Recoleta hi ha molt de comerc i gent sempre. L’església veu entrar i sortir cada dia centenars de persones que volen descobrir, visitar, respirar, traspuar…, algunes d’elles dormen als peus de les seves portes quan es tanquen i esperen fins l’endemá quan Fray Claudio, el guardiá, els dona l’esmorcar. A dins, el marevellós claustre guarda el silenci de sempre i la biblioteca potser més antiga de Xile. Per tot aixó i altres coses que es viuen i no hi ha cap mot prou ric per a anomenar-les, es que és un lloc de pau. “Construir la pau a la gran ciutat” és el lema d’un petit grup de persones que es recullen els primers dissabtes de cada mes a escoltar el silenci, ple de ressonáncies, d’aquest lloc tan viu, que traspassa les pedres.

lunes, 27 de marzo de 2017

Periferias existenciales, no haber amado nunca


“Te quiero mucho”, dice el pequeño Ramón a su madre, “pero muchísimo, eh!”, insiste, mientras la madre lo apreta contra su pecho y dándole un beso le responde: “yo también, muchísimo”.
¿Cómo se mide el amor?, ¿qué amamos cuando amamos?. No podemos tener ni idea, porque no forma parte de las ideas sino de los sentimientos. Tampoco podemos saber si otra persona ama mucho o poco, si nos ama o no, si ama a otras personas más o menos. Si  podemos notar si nosotros amamos, pero con gran sorpresa a veces, poca certeza y sin medir o controlar nada ese afecto.

El amor no se puede obligar, ni imponer, tampoco se puede borrar o esconder, pero puede educarse. Las persona podemos aprender a amar. 

Andrés hace algo más de un año terminó una relación con Sonia después de cinco años de estar juntos y haber hecho serios planes de familia. Es muy poco probable que vuelvan a reparar la relación y Andrés está sufriendo, le cuesta mucht. Habla mucho con su madre y dice que no cree poder superarlo. La ausencia se li hace muy dura y a veces cree que no tiene fuerzas. Madre e hijo han visto recientemente: “La mejor oferta”, película italiana, dirigida por Giuseppe Tornatore en el año 2013, con música de Ennio Morricone, en la que se presenta la situación de un experto en arte, Virgil Oldman (Geoffrey Rush) dedicado a las subastas, de muy difícil trato y que se enamora de verdad, aparentemente, por primera vez en su vida. “Toda falsificación esconde algo auténtico” era una de sus frases celebradas, que se repite a lo largo de la película. Virgil es una persona cultivada, muy refinada, escrupulosa, con una larga carrera profesional muy reconocida internacionalmente y en su intimidad cultiva el placer de contemplar pinturas femeninas. La historia romántica da un giro dramático y Virgil sufre, pero ha amado y  sigue amando. 

El amor no es la persona amada, no es la historia de amor, es la capacidad de amar, es la forma de amar. Una persona puede aprender a amar a lo largo de su vida o puede amargarse. La persona amada, las personas, las situaciones, son la escuela, son marevillosas oportunidades de aprender y poner en práctica el amor, de crecer y madurar, de aprender a amar. Siempre la ganancia es el amor.

Periféries existencials, no haver estimat mai


“T’estimo molt”, diu el petit Ramón a la seva mare, “peró moltíssim, eh!”, insisteix, mentre la mare l’apreta contra el seu pit i fent-li un petó li diu: “jo també, moltíssim”.
 
Com es medeix l’amor?, qué estimem quan estimem?. No podem tenir ni idea, perque no forma part de les idees sino dels sentiments. Tampoc podem saber si una altra persona estima molt o poc, si ens estima o no, si estima a altres persones més o menys. Si que podem notar si nosaltres estimem, peró amb gran sorpresa de vegades, poca certesa i sense medir o controlar gens aquest afecte.

L’amor no es pot obligar, ni imposar, tampoc es pot esborrar o amagar, peró pot educar-se. Les persones podem aprendre a estimar. 

L’Andreu fa una mica més d’un any ha trencat amb la Sonia després de cinc anys d’estar junts i haver fet plans seriosos de familia. És molt poc probable que tornin a refer la relació i l’Andreu está patint, li costa molt. Parla molt amb la seva mare i diu que no creu poder-ho superar. L’Abséncia se li fa molt dura i a voltes creu que no te forces. Mare i fill han vist fa poc: “La millor oferta”, pel.licula italiana, dirigida per Giuseppe Tornatore l’any 2013, amb música de Ennio Morricone que presenta una situació interessant d’un expert en art, Virgil Oldman (Geoffrey Rush) dedicat a les subastes, molt difícil de tracte i que s’enamora de veritat, aparentment, per primer cop a la seva vida. “Tota falsificació amaga quelcom d’auténtic” era una de les seves frases celebrades, que es repeteix al llarg de la pel.licula. Virgil és una persona cultivada, molt refinada, escrupulosa amb una llarga carrera profesional molt reconeguda internacionalment i a la seva intimitat cultiva el plaer de contemplar pintures femenines. La historia romántica dona un gir dramátic i Virgil sofreix, peró ha estimat i segueix estimant.

L’amor no és la persona estimada, no és la história d’amor, és la capacitat d’estimar, és la forma d’estimar. Una persona pot aprender a estimar al llarg de la seva vida o pot amargar-se. La persona estimada, les persones, les situacions, són l’escola, són marevelloses oportunitats d’aprendre i posar en práctica l’amor, de creixer i madurar, d’aprendre a estimar. Sempre el guany és l’amor.

viernes, 20 de enero de 2017

Periferias humanas


Los inscritos son un grupo de aproximadamente quince hombres, cuando llegamos los llaman por altavoz y empiezar a aparecer. Hay cinco que perseveran más en las sesiones, estan sentados y trebajan todo el rato de manera continua, pero el resto se levanta constantemente, va y viene, abren y cierran la puerta, piden permiso para salir, entran de nuevo. Trece son menores de treinta años, uno tiene diecinueve y acaba de ser padre de una criatura hace veinte dias, otro tiene 23 años y un rostro muy infantil, otro 24 y tiene dos pequeños hijos, otro 31 y un hijo de 15 y otro de 12, solamente uno en el grupo no tiene hijos, dos son veteranos, personas de edad indefinida entre cuarenta y cincuenta.


La dinámica de estos dias es trabajar sobre sus propias amarguras, los dolores del alma, una experiencia muy necesaria para toda persona, hacer procesos, cambiar la perspectiva, ponernos en el lugar del otro, desligarnos de todo lo que nos espesa el alma, por eso se llaman “Escuelas de perdón”, pero no es fácil, no es inmediato, a pesar que es muy saludable.
 
Vivir en clave de perdón es un cambio radical y profundo en la vida, progresivo. Nos cuesta tanto que nos hacemos trampa, negamos el dolor, nos contamos historias de las culpas de los demás, nos lamentamos años y años de lo mismo. Limpiar, cambiar de actitud, es largo y toda la vida se ejercita.

En este caso el taller es un poco más complejo, la prisión no es un lugar agradable, entrar en el recinto es un trámite engorroso con varios controles, la mayoría de los funcionarios no son amables, no tienen que serlo, no hacen ningún esfuerzo para serlo. Se cierran y abren rejas con resonancias chillonas de cerrojos de hierro pesante sin lubricar. En los pasillos olores espantosos, humedad, alcantarillados rebentados, suciedad, oscuridad. Cuando llegamos a la capilla, que es donde nos reunimos, literalmente, se hace la luz, el aire corre y el grupo de reclusos empieza a aparecer. Cada uno tiene una historia, historias que no es preciso saber, que si que es necesario rezarlas porque todas ellas son dolorosas, pero además castigadas.

Cristián, uno de los asistentes recuerda que Jesús en el Evangelio nos pide no juzgar y reflexiona al respecto que después de tantos años, nuestra justicia sigue siendo castigadora. El último tema del taller es: “rompo cadenas y limpio el dolor”, la verdadera cárcel es la del corazón duro.