sábado, 12 de junio de 2010

Yo puedo (no es lo mismo que "te puedo")

Invictus es el título del poema de William Ernest Henley, escrito en 1875. El autor lo escribió en inglés, su lengua, y refleja bellamente la superación del alma, el “yo puedo” íntimo que empuja al SER cuando crece y se hace transparente. Es el mismo anhelo que traspasa el corazón del abuelo que se debate entre dos lobos, uno rabioso y ambicioso y el otro sabio y lleno de amor, ante la pregunta de sus nietos: ¿Quién ganará?, responde: aquel que yo alimente.

Existe en la vida el camino de la supervivencia, dominado por del miedo, camino que opta por la protección y avanza adelantando estructuras de defensa, desarrolla poder y lo anhela. También existe la superación del alma, el camino de la verdad interior, del conocimiento y la conciencia. Invictus hace referencia al segundo.

Invictus es también el título de la película que refiere al Nelson Mandela y su opción por la fraternidad, pero la unidad, pero la construcción de esperanza, el camino que lleva al perdón.

Invictus
de William Ernest Henley
Fuera de la noche que me cubre,
Negra como el abismo de polo a polo,
Agradezco a cualquier dios que pudiera existir
Por mi alma inconquistable.
En las feroces garras de las circunstancias
Ni me he lamentado ni he dado gritos.
Bajo los golpes del azar
Mi cabeza sangra, pero no se inclina.
Más allá de este lugar de ira y lágrimas
Es inminente el Horror de la sombra,
Y sin embargo la amenaza de los años
Me encuentra y me encontrará sin miedo.
No importa cuán estrecha sea la puerta,
Cuán cargada de castigos la sentencia.
Soy el amo de mi destino:
Soy el capitán de mi alma.

jueves, 10 de junio de 2010

Emergència i sentit de la vida

En situacions de supervivència, les persones humanes tenim reaccions primàries que no tindríem si estiguéssim segurs que no correm perill. Durant una guerra, un terratrèmol, un huracà… sorgeixen, afortunadament, i protegeixen la vida.



La reconstrucció d’una ciutat, on la natura ha aixecat la terra o ha canviat el curs d’un riu, amb la corresponent desaparició de persones, habitatges i infraestructures, comporta per als seus habitants uns canvis en l’estil de vida molt profunds. Les catàstrofes naturals constitueixen estats d’emergència que donen pas a processos que no duren uns quants dies sinó moltes vegades mesos o anys.



Els supervivents d’un desastre, no ho són solament de l’emergència, sinó després també ho són, i desenvolupen maneres de seguir vivint, treballant i donant sentit a la vida d’unes maneres diferents de com ho havien fet abans de la crisi. Aquesta és una supervivència podríem dir «real», absolutament necessària i lícita. Hi hauria una altra supervivència «irreal»? De fet, després del primer moment de supervivència, un tema complex és mantenir l’alerta i l’energia per a la reconstrucció i, encara, després de la reconstrucció, acostumar-se a viure tan intensament dins una certa «normalitat». D’alguna manera, malgrat la tragèdia que significa haver de «sobreviure» a una catàstrofe, aquells que reformulen la seva vida i n’aprofundeixen el sentit són, finalment, afortunats: aconsegueixen un valor que no pot ser comprat en cap botiga i que la civilització actual dificulta molt de trobar l’existència plena.



Benjamin Zander, director de l’Orquestra Filharmònica de Boston, i conferenciant sobre temes de lideratge, durant una ponència, explicava que el secret d’una bona interpretació musical no és la tècnica, sinó el sentiment, l’experiència viscuda i que això es nota quan els ulls dels oients brillen. Quina relació té la brillantor dels ulls durant un concert amb l’estrès?



L’estrès és incontrolable durant un terratrèmol o una explosió i, a més a més, és una reacció de supervivència, però és imprescindible després i al llarg de la vida per a viure-la amb sentit. La capacitat de canvi, de copsar situacions noves, de sorprendre’ns per aquestes novetats i reaccionar-hi són justament característiques de la persona en evolució, no instal•lada en les seves seguretats i veritats.La recerca del sentit de la vida hauria de ser un estat de supervivència permanent. La vida sedentària ens ha adormit a la veritat de l’alerta, però ens ha posat unes altres alertes, més artificials i més allunyades del centre de la persona, relacionades amb l’estatus, amb la por que ens descobreixin vulnerables. De vegades tot allò que ens estressa, més que ajudar-nos a renovar-nos, ens enfonsa en situacions excèntriques d’una supervivència superficial, de l’aparença. Hem de recuperar la capacitat de sorpresa, la novetat i el canvi. De vegades, però, ve en forma de cataclisme.