jueves, 10 de junio de 2010

Emergència i sentit de la vida

En situacions de supervivència, les persones humanes tenim reaccions primàries que no tindríem si estiguéssim segurs que no correm perill. Durant una guerra, un terratrèmol, un huracà… sorgeixen, afortunadament, i protegeixen la vida.



La reconstrucció d’una ciutat, on la natura ha aixecat la terra o ha canviat el curs d’un riu, amb la corresponent desaparició de persones, habitatges i infraestructures, comporta per als seus habitants uns canvis en l’estil de vida molt profunds. Les catàstrofes naturals constitueixen estats d’emergència que donen pas a processos que no duren uns quants dies sinó moltes vegades mesos o anys.



Els supervivents d’un desastre, no ho són solament de l’emergència, sinó després també ho són, i desenvolupen maneres de seguir vivint, treballant i donant sentit a la vida d’unes maneres diferents de com ho havien fet abans de la crisi. Aquesta és una supervivència podríem dir «real», absolutament necessària i lícita. Hi hauria una altra supervivència «irreal»? De fet, després del primer moment de supervivència, un tema complex és mantenir l’alerta i l’energia per a la reconstrucció i, encara, després de la reconstrucció, acostumar-se a viure tan intensament dins una certa «normalitat». D’alguna manera, malgrat la tragèdia que significa haver de «sobreviure» a una catàstrofe, aquells que reformulen la seva vida i n’aprofundeixen el sentit són, finalment, afortunats: aconsegueixen un valor que no pot ser comprat en cap botiga i que la civilització actual dificulta molt de trobar l’existència plena.



Benjamin Zander, director de l’Orquestra Filharmònica de Boston, i conferenciant sobre temes de lideratge, durant una ponència, explicava que el secret d’una bona interpretació musical no és la tècnica, sinó el sentiment, l’experiència viscuda i que això es nota quan els ulls dels oients brillen. Quina relació té la brillantor dels ulls durant un concert amb l’estrès?



L’estrès és incontrolable durant un terratrèmol o una explosió i, a més a més, és una reacció de supervivència, però és imprescindible després i al llarg de la vida per a viure-la amb sentit. La capacitat de canvi, de copsar situacions noves, de sorprendre’ns per aquestes novetats i reaccionar-hi són justament característiques de la persona en evolució, no instal•lada en les seves seguretats i veritats.La recerca del sentit de la vida hauria de ser un estat de supervivència permanent. La vida sedentària ens ha adormit a la veritat de l’alerta, però ens ha posat unes altres alertes, més artificials i més allunyades del centre de la persona, relacionades amb l’estatus, amb la por que ens descobreixin vulnerables. De vegades tot allò que ens estressa, més que ajudar-nos a renovar-nos, ens enfonsa en situacions excèntriques d’una supervivència superficial, de l’aparença. Hem de recuperar la capacitat de sorpresa, la novetat i el canvi. De vegades, però, ve en forma de cataclisme.

No hay comentarios: