jueves, 22 de septiembre de 2011

Unidos en la gracia y la desgracia

Hay una creencia patriótica que dice que los chilenos son solidarios de nacimiento. La verdad es que la accidentada geografía de este país lo hace conocido por los violentísimos sismos y las serias erupciones volcánicas, y quizá no tan famosos, pero también abundantes inundaciones por lluvias en el invierno -dada la pendiente cordillerana y la proximidad de poblaciones al pie de las montañas-. Todos los años, las nevadas atrapan a pueblos enteros bajo el denominado tsunami blanco, en el que vidas humanas corren peligro y se pierden animales de pasto; mientras, de manera simultánea, en el desierto, la sequía tiene en alerta desde hace años a otros habitantes de este diverso y sorprendente lugar al sur del sur.
Cuando las emergencias se activan, se activa la solidaridad y la gente se vuelca severamente. Si preguntamos a cualquier chileno si es voluntario de alguna institución, nos responderá sobre variadas oportunidades en que ha viajado al norte o al sur a ayudar en la reconstrucción de casas y pueblos o en la misma metrópoli ha hecho donaciones para socorrer a sus compatriotas. No obstante, las investigaciones sobre este tema, dicen que a parte de las emergencias y de las donaciones esporádicas, el voluntariado y la solidaridad son escasos.
Entre marzo del 2010 y agosto del 2011 han ocurrido tres situaciones que proponen una reflexión sobre este tema, situaciones cercanas en el tiempo y que es casi imposible no relacionar. La primera el terremoto con tsunami de febrero del 2010, posteriormente la situación de los 33 mineros atrapados bajo tierra durante 70 días en agosto del mismo año y en septiembre del 2011 la muerte accidentada de 21 personas por la tragedia de un avión de las fuerzas armadas. Este último acontecimiento, también con gran cobertura mediática, ha generado duelo nacional de dos días dadas las características de las víctimas, se trataba de 21 persones muy conocidas, algunos estrellas de la televisión y otros personas de destacado compromiso social. El motivo del viaje era, precisamente, un documental televisivo sobre la reconstrucción post-maremoto de la isla Juan Fernández, conocida por la famosa obra “Robinson Crussoe”. Personas tan comprometidas con el bienestar de los demás, la auténtica felicidad y solidaridad, que su muerte ha resultado una especie de orfandad y desolación.
Reflexionando estos acontecimientos junto a un grupo de jóvenes de 16-17 años aparecía la pregunta: ¿qué tenemos que ver que todavía no somos capaces de entender?, y algunos respondían: que vivimos como si nunca tuviéramos que morir y por tanto no profundizamos el día a día.
La invitación al voluntariado, el salto cualitativo entre dar una limosna, alimentos o ropa o comprometerse con los demás, es vivir entendiendo que nos moriremos y que es ahora (ahora mismo, ya!!) cuando podemos hacer la diferencia entre mediocridad o plenitud.
Gente como los voluntarios organizados de “Desafío, levantemos Chile”, junto al equipo del “Buenos días a todos” y la Armada de Chile, muertos en accidente, en camino a la reconstrucción, marcan la diferencia, pero ha sido necesaria una desgracia para verlo claro. No dejemos de mirar entonces a todos los que están vivos y trabajan todos los días por hacer posible la educación, el cuido de los enfermos, la acogida a los solitarios, ayudar a los desposeídos… y unámonos a ellos desde todos los lugares de la tierra. 

lunes, 12 de septiembre de 2011

Units en la gràcia i la desgràcia

Hi ha una creença patriòtica que diu que els xilens són solidaris de mena. La veritat és que l’accidentada geografía d’aquest país el fa conegut pels sismes violentíssims i les serioses erupcions volcàniques, i potser no tant famoses, però també abundants, les inundacions per pluges a l’hivern -donada la pendent cordillerana i la proximitat de poblacions al peu de les montanyes-. Tots el anys, les nevades atrapen a pobles sencers sota l’anomenat tsunami blanc, on perillen vides humanes i es perden bèsties de pastura; mentre, al desert, la sequera te en alerta fa anys a altres habitants d’aquest divers i sorprenent indret al sud del sud.
Quan les emergències s’activen, s’activa la solidaritat i la gent s’hi avoca seriosament. Si preguntem a qualsevol xilè si es voluntari d’alguna institució, ens respondrà sobre variades oportunitats en que ha viatjat al nord o al sud a ajudar a reconstruir cases i pobles o a la mateixa metrópoli ha fet donacions per a socòrrer als seus compatriotes. No obstant, les investigacions sobre aquest tema, diuen que fora de les emergències i de les donacions esporàdiques, el voluntariat i la solidaritat són molt minsos.
Hi ha hagut en el darrer temps tres situacions que fan reflexionar molt sobre aquest tema, han estat tan properes en el temps que és gairebé imposible no relacionar-les. Primer el terratrèmol amb tsunami del febrer del 2010, posteriorment la situació dels 33 miners atrapats sota terra durant 70 dies a l’agost del mateix any i al setembre del 2011 la mort accidentada de 21 persones per la tragèdia d’un avió de les forces armades. Aquest darrer fet, també amb una gran cobertura mediática, ha generat dol nacional de dos dies donades les condicions de les víctimes, es tratava de 21 persones molt conegudes, varios d’ells estrelles de la televisió i altres persones de destacat compromís social. El motiu del viatge era, precisament, un documental televisiu sobre la reconstrucció post-maremoto de la illa Juan Fernández, coneguda per la famosa obra “Robinson Crussoe”. Persones tan compromeses amb el benestar dels altres, amb la veritable felicitat i solidaritat, que la seva mort ha resultat una mena d’orfandad i desolació.
Reflexionant aquests fets un grup de joves de 16-17 anys es feia la pregunta: què hem de veure que encara no hem estat capaços d’entendre?, i ells mateixos responien: que vivim com si mai haguéssim de morir i per tant no aprofundim el dia a dia.
La crida al voluntariat, el salt qualitatiu entre donar una almoïna, aliments o roba i comprometre’s amb els altres, es viure la vida entenent que ens morirem i que es ara (ara mateix, ja!!) quan podem fer la diferencia entre mediocritat o plenitut.
Gent com els voluntaris organitzats de “Desafío, levantemos Chile”, junt amb l’equip del “Buenos días a todos” i l’Armada de Xile, morts en accident fent camí per la reconstrucció marquen la diferencia, però ha calgut una desgracia per a veure-ho clar. No deixem de mirar doncs a tots els que están vius i treballen tots els dies per a fer possible l’educació, la cura dels malalts, l’acollida als solitaris, l’ajut als més desposseits… i unim-nos a ells des de tots els indrets de la terra. 

jueves, 1 de septiembre de 2011

Vitalia, la bondat de ser bona


Amb aquest nom tan expressiu, va viure i servir amb bondat la mare, avia, esposa, bona amiga, germana i filla Vitalia, qué més es pot demanar?. Una dona encantadora, sempre riallera, sencilla i intel.ligent com ella sola. Convidada a celebrar i reunir-se amb amics, arribava amb un gustós pa gros fet per ella, signe eucarístic i festiu. Era d’aquelles persones que on era acollia als altres i sempre era benvinguda. La Vitalia s’havia casat amb el teóleg Antonio Bentué, aterrat a principi dels 70 des de Catalunya a fer apostolat a Xile. Es van conéixer a la població La Victoria on tots dos servien a gent que iniciaven la construcció de vivendes i comunitat a terres que eren desocupades i on tot estava per fer. A la Victoria i hi havia gent amb necessitats urgents i compañía, calia atenció tan espiritual, com afectiva, estructural o educativa. La Vitalia era veritablement una institució reconeguda i merescuda, disposada a ajudar sempre, convocadora i molt savia. Tenia la bondat de ser bona i aixó la feia propera a tothom: grans petits, cultes i no tant. Ha mort i ressucitat aquest 2 d’agost, els ángels se la han endut després d’haver gaudit de 13 anys de grácia!!, temps que va viure amb un cor trasplantat després d’un infart fulminant que va superar perque calia donar més amor a la terra i així ho va fer. Parlar de la Vitalia es parlar de l’Antonio, el seu estimat i per a qui ha estat entranyable i intensament estimada, de la seva familia que la va cuidar i per qui va tenir la sort de ser cuidada. La Vitalia deixa un buit insustituible, peró es molt més el testimoni i d’alegria i fecunditat d’una gran dona que va treballar per un món més just de dins cap enfora, comencant per ella i per casa seva. A peus de la majestuosa cordillera andina, un nom més per a recordar i aprendre, un nom sonor, poc usual i tant, tant expresiu com Vitalia!!, grácies per haver compartit la bondat de ser bona.