A una conversa entre persones grans, un d’ells, tot recordant el poble dels seus avis, uns setanta anys enrera, el describía com un lloc molt pobre , on no hi havia llum eléctrica, l’aigua es treia del pou, no hi havia sanitaris dins les cases, ni televisor, ni refrigeradors, ni rentadora, ni cotxe!!!!. Després d’un silenci algú va fer: “penses que aixó era ser pobre?, fa setanta anys el que descrius no era ser pobre…”. Aquesta conversa, verídica, fa pensar. Semblaría que no sabéssim que molts artefactes no existien fa setanta anys i que per tant, es vivía sense ells. No ens concebim sense llum a casa, sense aigua, sense televisor, sense cotxe!! No diguem sense móvil!!! Ens entenem ónticament amb artefactes. Ningú pot donar el que no te, i estem escassos d’humanisme. Ho sabem, peró també ho hem normalitzat. És un diagnóstic vell semblant al conte del llop. Tenim massa avisos, molta literatura, debat, cinema… que parla del buit, d’un ésser humá massa satisfet, que...
Comentarios
Guillem
manos con callos y arrugas,
porque mucho han vivido,
amado y sufrido.
Benditas manos que bendicen,
benditas manos que arrullan...
- - - -
Tu rostro lleno de surcos
me dicen que has llorado y reìdo,
que has sufrido los rigores
del buen tiempo, del mal tiempo...
El tiempo y el espacio nuestra
gran balanza, de amores y sueños compartidos,
de frustraciones y esperanzas,
de encuentros y desencuentros.
Brindo por ese tiempo y ese espacio,
que me dice que existo,
Brindo por ese espacio y ese tiempo,
que vivo y que ya se ha ido...
Un abrazo, gloriai