lunes, 4 de junio de 2012

Temps per a viure


Una enquesta del CEP (Centro de Estudios Públicos), entitat que fa estadístiques a Xile, ha pogut demostrar que el 38,5% de la població, o sigui quatre de cada deu persones, arriben tan cansades a casa seva que no poden dedicar temps a la familia. Aquestes persones están contentes amb la seva feina però ténen nou o més hores laborals diaries i molts cops, les distancies per anar i tornar de la feina sobrepassen els 60 minuts per trajecte (devegades els doblen), o sigui gasten mínim dues hores de transport, que sumades a les 9 de feina fan once (mínim) fora de casa. Aquest tema és més complicat quan es tracta de dones, mares de familia, en qui recau ineludiblement gran part de la responsabilitat de la vida dels fills, més encara quan són mares soles. Lluny de ser casos extrems, es tracta d’una realitat força compartida. 
S’ha de dir que aquesta situació referix a Santiago, la capital metropolitana i que no seria el mateix a ciutats més petites o pobles, però la reflexió ens és molt útil a tots, perque molts cops, la vida d’una persona està plena de obligacions insatisfactòries i de molt pocs moments de vida plena. Sovint és desproporcionat el temps dedicat a recorrer llargues distàncies, fer la compra, esperar cues, protestar cobrances, mirar que ens arreglin serveis que no funcionen… o tantes altres coses tots sabem que passen. És obvi que hi ha coses que s’han de fer i més encara, no dubtem que tenir una feina és un valor, però de vegades semblaria com si es donéssin volta les prioritats, i per altra banda, la suma de les no prioritats es fa imparable i ningú sembla amoïnar-se massa, és cert, o no?.


De vegades triguem massa a adonar-nos quina és la llista de les coses que autènticament volem fer a la vida, coses tot sovint molt sencilles, com per exemple estar amb els amics o la familia, i viure, simplement, viure. Seure una tarda sensera a veure els colors de la llum i aprendre que canvien!!, els colors d’un mateix paissatge canvien davant els nostres nassos i no ho veiem.


En un petit debat universitari sobre la democracia i la seva evolució, sobre la urgencia d’un salt qualitatiu de les maneres d’aplicar la democracia i el seu sentit, els contertulis comentàven que les grans ciutats són menys democràtiques que les més petites. És una afirmació agosarada que cal matitzar, però l’argument que ho sostenía era la importancia de les particularitats, de les excepcions, de les petites costums i necessitats de cada persona que a la masa s’esborren. A les grans ciutats, l’anonimat es tan gran que deixem de ser persones i quan deixem de ser persones no importem. Com fer valdre la opinió propia davant una llarga llista?, o com demostrar que no em poden fer fora de casa meva perque no tinc altre lloc on anar?, no és viable!, especialmente perque si algú ens escolta tampoc pot fer massa per ajudar-nos. 
El temps per a viure és una prioritat, i no només per a gaudir-ne, sino que per a recuperar la conciencia, per a convènce’ns que és normal disposar de la nostra porció de felicitat básica.


Veure: Encuesta CEP

No hay comentarios: