jueves, 20 de septiembre de 2012

Emprendre la felicitat, una decissió personal e intransferible


Existeixen estudis sobre els índex de felicitat dels paísos que, tal com en altres temes, assenyalen quins están millor i quins no tant. La manera de medir aquests índex és en base a enquestes on es pregunta a la gent si es molt, bastant, poc o gens felic.

Buthan, una nació petita de la regió del Tibet, al sud d’Asia, te un govern que medeix la Felicitat Nacional Bruta, a través de la Comisió Nacional de felicitat. Els factors per a fer aquesta estadística són extrets d’una enquesta feta a mès de mil persones segons el seu benestar psicológic, salut, educació, bon govern, vitalitat de la comunitat i diversitat ecològica.

No obstant això, si bé es cert que la felicitat és resultat de la sumatoria de varios elements, hi ha un que es intern, personal i intransferible: decidir ser-ho. Es podría dir que per a ser feliç cal molt poc, gairebé voler-ho ser.

Com es fa?, aquest és el tema, no es pot donar una recepta, amb prou feina cada persona fa esforços per a aconseguir-ho i es suposa que és el que tothom desitja. Però, com en altres ambits humans, les decissions internes necessiten d’una presa de conciencia previa. Podriem anomenar: estar bé, perdonar, controlar l’humor, ser positiu, posar limits i varies més que simplement fan la qualitat de vida de cada persona.

Ser feliç no és menor, és la clau que obra possiblement totes les altres portes, l’actitut que permet enfrontat la resta de les coses. La observació ens proporciona exemples clars de persones que són felices a la presó, amb greus malaties i evidents limitacions, aquestes persones ténen el tresor que són feliços, simplement i dificilment els treuran aquest do. Contraposadament hi ha persones que els costa molt més. Fins i tot és possible gaudir de la vida, tenir salut, ser alegres i donar alegría als altres i en canvi, tenir series dificultats per a ser feliços, mantenir una certa constant de felicitat.

Un cop, a la entrega d’un certificat de computació a un curs municipal, un jove músic va ser contratat per a obsequiar amb unes notes a un públic majoritariament femení. Abans de començar el seu repertori va dirigir-se a les asistents dient: “les felicito per emprendre la felicitat” i ell explicava que el fet d’inscriure’s a un curs de capacitació era una manera de decidir ser feliç, però a més a més feia notar que la felicita tés un empreniment, una empresa, una manera d’exercir la vida tenint la iniciativa per la ma.

Molts cops transitem per la vida: “qui dia passa any empeny” diu el refrany, volent posar en positiu que la vida està feta de petits moments, una expresió plena de saviesa, similar a la “step by step” tan en boga per a recordar-nos que les coses es fan una darrera l’altra. Però també pot passar que deixem que passin els dies i no els visquem. Tots tenim quilos d’hores i de dies no viscuts, no concients entre pit i esquena. Es allò de: “no sé com m’ho he fet per a arribar aquí”, o sigui, entre minut i minut pot haver-hi una certa d’esma.

La decissió de la felicitat va fent un rosari entre tots els moments viscuts i els dóna vida plena a partir de donar un si total i irreversible a la existencia.

No hay comentarios: