jueves, 20 de septiembre de 2012

Obsesions i Grácia


A l’Anita li agrada jugar a un solitari que es diu “Carta Blanca” on si tenim paciéncia totes les cartes encaixen. M’explicava que aquest joc l’ha ajudat molt a entendre’s a ella mateixa en moltes actituts de la vida. Certament no em va extranyar el que em deia, no tant perque conegui bé el joc, sino perque comparteixo completament que les coses que ens passen cada dia i cada estona, són la clau dels grans aprenentatges de la vida.

El que m’explicava la meva amiga es que a la “Carta Blanca” la persona que juga ha d’anar combinant de manera concatenada uns pilons de cartes que quan comença el joc están completament barrejades.

El procés per a arribar a aquest ordre no sempre és fácil. Requereix no voler guanyar la partida de immediat i sacrificar algunes jugades per a aconseguir-ho. L’Anita em deia una de les claus que li ha ajudat en la vida es aprendre que molts cops, ella está segura que la millor jugada va per una banda i finalment surt per on menys s’imaginava.

Ella m’explicava que el jugador ha de fer l’esforç de buscar les millors sol.lucions, però que hi ha una part molt important del joc que no es massa controlable, tot i que les cartes están a la vista. No es tracta nomès de tenir habilitat, hi ha una part del joc que es tracta de saber esperar i tenir paciencia.

Escoltant la experiéncia de la Anita amb el seu joc de solitari, vaig veure en un moment varies coincidéncies amb el llenguatge provident: el joc está a la vista, peró no el controlem, cal fer l’esforc i estar atents, peró el ritme de les coses no ens correspon, si comentem un error possiblement s’ha de comencar de nou, peró finalment lo importan és aprendre de cada jugada.

I aquesta és la llicor de les cartes, que si estem atents, a la vida tot te sentit, tot está relacionat i tot és sumatória de circumstáncies, fins i tot el que no ens agrada.

No hay comentarios: