viernes, 12 de agosto de 2016

El Magú ens dona una llicó

El petit Magú aquests dies, amb quasi tres anys, ha decidit deixar el txumet, va ser una decissió persuadida pels seus pares, recolzant-se en la doctora que li va dir: “Magú, hi ha nens que no ténen txumet, no els vols regalar el teu?”, hores després en Magú dipositá el txumet i uns juguets a una bossa dient “adéu txumet, adéu juguets, ja hem tingut moltes oportunitats junts” i van desapareixer de la seva vista. Sembla increíble, pero es real!, en la seva parla a mitja llengua va quedar enregistrat el moment a un video familiar que els pares comparteixen cofois a facebook. Cal aclarir que aquella nit van dormir tots molt malament, peró el txumet ja no hi era per a tornar enrera. L’endemá en Magú va demanar a la mare, deixar els bolquers perque éren de nen petit.


La vida está plena d’oportunitats, tots els dies, tota l’estona. Ara mateix, és una oportunitat per a seguir fent el que estás fent, o per a fer una altra cosa, i encara més, és una oportunitat ser felic. El que cal es prendre conciencia que ara és una oportunitat i que no hi ha cap altra com aquesta!, de fet, aquesta, no tornarà. Oportunitat de deixar el que no ens serveix, prendre el que ens fa felicos i seguir endavant. Oportunitat de deixar que les coses succeeixin o d’incidir en la vida.


Mentre escric aquestes linies, sense massa conciencia del que faig, reviso les imatges que tinc al móvil i trovo el video del Magú que els seus pares m’han enviat i a continuació, com si fossin part de la mateixa serie, fotos del Maxi, amic estimat que aquesta setmana ha mort molt jove d’un infart. Quin contrast!. En Magú i en Maxi no es coneixerán, al meu móvil están a l’abast del dit que mou les imatges i tria. Les sincronicitats de la vida m’interpelen i m’inviten a mirar el dol com una oportunitat. El Maxi ha mort, només el veuré a les imatges que ara atresoro i ploro, em dol la seva abséncia arrebatadora. El Magú pren la decissió de deixar el txumet i segueix endavant amb el seu procés de fer-se gran. Aquest moment no tornará més a la meva vida i ara es quan ho he de viure. Tinc més fotos a la cámara, activitats, celebracions, un amic que ha tingut la seva primera filla, familiars meus, acudits. Puc esborrar-les, puc guardar-les, puc mirar cada una i convertir-la en una oportunitat com cap altra.


Hi ha una xerrada a internet d’un monjo benedictí que es titula: ¿Vols ser felic, sigues agrait?, el monjo es diu David Steindl-Rast i fa una connexió entre la felicitat i la gratitut. Parla de les oportunitats uniques, del present com la única oportunitat: “vols ser felic?, sigues Agrait”, diu, “no esperis a ser felic per a agrair, cada instant és una oportunitat per a viure l’agraiment i la felicitat.”


Tots sabem segur que ens morirem, no sabem quan, ni com, peró sabem que la mort arribará. La mort és part de la vida, ens fa adonar-nos que tots els existents estem units. Quan una persona estimada es mor, ens costa la seva abséncia. Si plorem, es perque la estimem. Els sentiments cap a l’amic que marxa abans que nosaltres son una prova que el tenim al cor, que ens acompaña. El dol ens pot ajudar a relacionar-nos amb l’espai insustituible que deixa aquella persona a saber agrair el seu pas, el seu amor, la seva preséncia. Tots podem ser felicos, es una decissió que hem de prendre cada dia i no hi ha una altra. Grácies Magú, gracies infinites Maxi!

No hay comentarios: