Argument históric

Sense ser esclaus de la História, és evident que llegir una mica o preguntar sobre l’origen de les coses ajuda molt a situar-se i a entendre procesos. No existeix la objectivitat com un absolut, peró si que es posible contrastar i treure algunes coseqüéncies. 
 

La Carolina és antropóloga i te un doctorat en temes de religiositat popular andina. Fa uns dies va fer una exposició sobre unes “caixetes” -com les ha bateixat ella- existents a l’altiplá de la zona bolivio-xilena. Aquestes caixetes quan s’obren, són en veritat triptics que conténen imatges de sants que la gent venera i que els acompanya de festa en festa. Es traslladen junts distáncies molt grans i ténen diversos sentits religiosos.  

La Sra Rosa Carrassana és de Chiuchiu, els seus vuitanta i tants anys els ha viscut allá i els seus pares també ho éren, així com els pares dels seus pares i més generacions. Chiuchiu és un poble al interior del desert d’Atacama, com molts d’aquests pobles andins és un oasi, quasi un miracle en mig de pedres i minerals assoleiats sense cap pietat per la intensa i brillant llum del día i extremament fred quan el sol es pon. Peró a diferencia d’altres poblets recóndits, Chiuchiu va ser célebre, algún cop va ser seu de comerciants i tenia grans quantitats d’aigua que hidrataven un auténtic vergel. L’edifici més important d’aquest petit poble és l’església colonial de Sant Francesc, blanca i lluminosa, una marevella colonial, feta d’adob l’any 1611, actualment la més antiga del territori xilé.

Quan vaig conéixer a la Sra. Rosa, en René, el seu espós encara era viu. Era un home de molt poques paraules, menut i treballador. Propietari del so de les campanes de l’església, en morir ell, va perdre’s en gran part aquesta ciencia, a pesar que va voler traspassar a fills i nets sense éxit.

Les mineres instal.lades per tot arreu del desert s’han encarregat de que els oasi s’assequin, tinguin gens o molt poca aigua. No són pocs els poblets que han hagut de deshabitar-se perque la lluita contra les grans i poderoses extractores de mineral, es va perdre abans de comencar. La gent, que va quedar sola, va haver de marxar de varios d’aquests preciosos indrets, només hi tornen per a les seves festes religioses, amb les seves caixetes o triptics de sants que els vinculen amb les seves antigues i encara no del tot desxifrades tradicions. 

A Chiuchiu encara hi ha aigua i la seva gent celebra tot sovint els seus patrons: Sant Francesc, la Mare de Déu del Carme, Sant Isidre… la Sra Rosa mai s’ho perd, com les altres senyores que expliquen les históries antigues plenes de sentit i tradició. És així com vaig saber que els pares de la Sra. Rosa eren bolivians i no xilens com ho és ella, els seus fills i nets. Quan m’ho va explicar, jo ingénua vaig preguntar: i de quina part de Bolivia Rosa? I ella mirant-me de fit a fit em va respondre: d’aquí mateix!!, nosaltres no ens hem mogut mai, aquesta terra és nostra. Chiuchiu va ser boliviá abans de ser xilé, a la gent no li van preguntar res, la Guerra del Pacífic ho va decidir, com abans havia estat terra atacamenya i la seva llengua avui morta era el kunza.