Patrimoni, identitat, sentit de vida i esperança
La Mireia és de Mendoza, Argentina, els seus pares també ho eren, però els avis eren del Líban. De nena mai va fer massa cas a aquest tret d’origen, més aviat li semblava estrany, exòtic i llunyà. Amb els anys, de vegades s’havia fet algunes preguntes, certament hi havia curiositat de la seva part, però els avis ja no eren vius i no hi havia massa respostes a les seves inquietuts. Fets els cinquanta anys, gairebé de manera inesperada i com si fos un regal esplèndid, va sorgir la possibilitat de visitar el país dels seus ancestres. Una circumstància –més que curiosa– que la Mireia no va voler deixar passar. El viatge al Líban li va canviar la vida, no només perquè va aconseguir trobar uns parents amb els que va fer lligams i va obtenir informació de la família, sinó perquè literalment va tenir una experiència ontològica: tot li parlava, tot li feia sentit, els carrers, els colors, olors, les músiques, era com… si fos d’allà! El seu ésser vibrava amb tot. Quan la Mireia explicava això a ...