Patrimoni, identitat, sentit de vida i esperança

La Mireia és de Mendoza, Argentina, els seus pares també ho eren, però els avis eren del Líban. De nena mai va fer massa cas a aquest tret d’origen, més aviat li semblava estrany, exòtic i llunyà. Amb els anys, de vegades s’havia fet algunes preguntes, certament hi havia curiositat de la seva part, però els avis ja no eren vius i no hi havia massa respostes a les seves inquietuts. Fets els cinquanta anys, gairebé de manera inesperada i com si fos un regal esplèndid, va sorgir la possibilitat de visitar el país dels seus ancestres. Una circumstància –més que curiosa– que la Mireia no va voler deixar passar. El viatge al Líban li va canviar la vida, no només perquè va aconseguir trobar uns parents amb els que va fer lligams i va obtenir informació de la família, sinó perquè literalment va tenir una experiència ontològica: tot li parlava, tot li feia sentit, els carrers, els colors, olors, les músiques, era com… si fos d’allà! El seu ésser vibrava amb tot. Quan la Mireia explicava això a les amigues, de tornada a Mendoza, plorava d’emoció, una emoció profunda, agraïda, reposada.

Suggestió?, idealització?, impressionabilitat?

Com sigui, una cosa sí que va passar: al cap d’uns mesos, la Mireia va anar constatant un canvi, un sentiment de gratitud profunda, d’alegria, una seguretat i fortalesa interior que no havia reconegut anteriorment en ella. De fet, va posar-se a estudiar novament i es va fer terapeuta, entre altres coses.

En el seu cas, l’experiència de viatjar al país origen de la seva família, va ser vitamínica i un bàlsam per a la seva felicitat.

Fa pensar. L’esperança ha d’estar fundada, ha de tenir arguments.
Una part de la psicologia positiva parla de què quan tenim experiències negatives reiterades vivim amb por i aprenem la ‘desesperança’, doncs a l’inrevés també, podem aprendre a tenir esperança amb experiències fondants. Aprendre l’esperança, com a experiència, un nivell més que tenir esperança en general seria haver integrat una forma de vida esperançada. L’experiència d’anar a l’origen o a l’arrel i reconèixer-nos en ella.

Possiblement una sort d’ubicació més profunda de la pròpia existència.
Faig servir un exemple que sembla banal, el d’un dispositiu mòbil i la seva ubicació. Les aplicacions ens demanen saber la ubicació exacta per a executar comandes, en el cas d’algunes transaccions, poden ser avortades si troben una incongruència en la ubicació. Si estem de viatge, passa tot sovint. La ubicació d’un mòbil és fonamental per al seu òptim funcionament.

Les persones també necessitem situar-nos, ubicar-nos. El mot ubi, del llatí, una llengua que diem ‘morta’ i dona vida a tantes paraules actuals, com aquest: ubicació. En alguns casos és un tema de comprensió momentani: situar-se davant un tema, però altres vegades saber on soc existencialment, entendre del nostre origen, honrar la memòria, descobrir el patrimoni de l’existència, d’on vinc… és una peça que pot canviar el nostre sentit. L’esperança està relacionada amb la identitat també, en com ens relacionem amb
l’origen, en comprendre el nostre lloc a la vida.
Esperança i ubicació estan relacionades.