Esclavitut abolida no és llibertat

 Andresi és brasiler. Treballa a l’aeroport de Salvador de Bahía al servei d’assistencia al
viatger. És, per tant, una de les persones que espera a la sortida de l’avió amb una cadira
de rodes a viatgers que han demanat ser acompanyats per edat, per alguna dificultat per
a caminar, orientar-se o qualsevol altre motiu. En aquesta oportunitat, Andresi acompanya
a una senyora gran, i ambdós fan temps per la sortida d’unes maletes. A la cinta girable,
mentre encara no es mou amb cap bossa a la vista, Andresi inicia un diáleg en veu alta
amb la passatgera que custódia que l’escolten altres passatgers i es genera una
interessant conversa sobre Salvador de Bahía per a viatgers de primera estada. Andresi
es manifesta així com un excel.lent ambaixador de la cultura bahiana que, sense deixar
de fer la seva feina d’assiténcia al viatger, amenitza la espera i genera informació amb
simpatia i espontaneitat.

“Estem a la capital de la negritut”, diu amb rostre alegre, “des del 2011, en el context del
21 Encontre Iberoamericà d’afrodescenents, Salvador esdevé la capital negra d’Amèrica
Llatina per ser la ciutat amb la major quantitat afrodescenent, fora d’Àfrica. La seva
població és 80% d’identitat negra”. Els viatgers més propers a Andresi i la senyora que
está amb ell amb rostre complaent, mostren interés i es van apropant, el que fa que
Andresi segueixi amb el seu objectiu cultural. “Salvador també és un centre mundial de la
diàspora africana”, diu, “un fet relacionat amb l’anterior, peró diferent en sí, hi ha
gastronomía, música i costums que vénen de la nostra arrel africana, actualment
segueixen arribant migrants africans i aporten amb la seva diversitat al ric patrimoni
históric; Salvador és un interessant i atractiu pol cultural. Recordem que Salvador va ser la
primera capital de Brasil i per tal és el centre colonial i epicentre religiós, arquitectònic,
musical, artesanal, gastronòmic, entre d’altres”. Com la cinta encara no es mou, Andresi
continua amb la seva exposició: “és molt recomenable de visitar, possiblement
imprescindible, el barri anomenat Pelourinho, amb l’església més carácterística del mateix
nom; el barri és una preciosa mostra d’esplendor daurat i sincretisme religiós anomenat
candomblé, modus cultural que suma les creences dels esclaus i el catolicisme.
L’esclavitut va ser abolida a Brasil el 13 de maig de 1888, peró els negres encara no son
lliures”. La cinta comenca a moure’s i els viatgers es van dispersant a buscar les seves, la
majoria agraeix a Andresi el seu servei i hi ha algún que fins i tot l’obsequia amb alguna
moneda.

Abolició d’esclavitut no es llibertat
Esgarrifa pensar en que una persona pogués ser “comprada” com un objecte per una altra
persona tot i que ha estat una práctica normalitzada per segles, peró actualment abolida
la esclavitut, el delicte del tráfic de persones existeix encara. Peró, més enllá del fet
delictiu i igualment greu, es constatar que no ser esclaus, no ens fa lliures i que les
condicions de vida de moltes persones son infrahumanes, una situació que cada cop creix
més a tot el món.