lunes, 3 de marzo de 2014

Lloar Déu

Un home gran havia quedat vidu feia uns anys, havia comencat a patir de les cames i ja no podía desplacar-se grans distáncies sol, tot i que era autónom. Com depenia dels altres per a cuidar-se, va demanar als fills d’estar a una residencia. Convivia amb altres persones de les seves mateixes caracteristiques i aixó li donava alegría. Els enraonava i feia riure i tots sortien guanyant. Tot sovint lloava Déu, aixó li donava molta energia.
Una dona jove havia quedat sola amb els seus petits fills, per sort tenia feina i no els mancava el básic per a viure, per a aquest motiu donava grácies. Tenia la sort de tenir un bon carácter i no envejava res dels altres, somreia molt als nens i s’ocupava que a casa seva hi hagués lectura i música, a pesar que el seu espós i pare dels nanos no hi era, eren forca felicos. Va lograr tenir serenor i harmonia a la casa. Tot sovint lloaven Déu, aixó ensenyava els fills que la bellesa, la veritat i l’amor estaven de la ma del creador.

Un home amb moltes responsabilitats tenia molt poc temps per a ell i la seva familia. Sempre exigit pels compromisos de feina, de vegades havia d’allargar les hores fora de casa per a acomplir-los. La presa de decissions laborals no eren fácils i li produien mal de caps i angoixes, no sempre se’n sortia sol, tot sovint havia de demanar ajut a especialistes per a mediar i resoldre els conflictes. Feia un temps que no tenia massa bon ánim i es sentía molt cansat, quan un dia, abans de marxar de la oficina va seure i quedar-se mirant la finestra. No era massa tard i comencava a amagar-se el sol, com era un home llest, va adonar-se que comencava el crepúscul i va decidir acomodar-se i contemplar-lo, cosa que mai es permetia per presses. Colors preciosos es combinaven davant ell sense cap criteri de forma, ni color i en canvi, resultaven insuperables en bellesa. Eren canviants i indescriptibles. Va fer un parell de fotos que tot i que no eren com l’original li recordarien l’experiéncia i tot d’un plegat, sense esperar-s’ho va comencar a emocionar-se. Les llágrimes li brotaven dels ulls i es sentía felic. Els problemas d’aquell dia semblaven no ser importants, o si més no, estaven en un altre pla i va adonar-se que alló era part del que li faltava tots els dies. Després de rentar-se la cara, va marxar cap a casa a peu, i va arribar encara aviat per a estar relaxat amb la familia. Aquella nit, va donar grácies, peró també va descobrir que si donava grácies, era perque abans havia lloat Déu.

Lloar és part de la contemplació. La lloanca brolla, esdevé. Resultat de la sorpresa d’una bellesa insospitada, d’una autenticitat o un amor que ens supera, quedem atonits i lloem, ens ajonollem, fem una reveréncia. I aquesta connexió que ens sobrepassa fa que ens sentim vius i es lubriquin les ganes de viure i ser felicos. Lloar Déu és el misteri inexplicable que dona sentit a tot.


No hay comentarios: