El blog de Elisabet Juanola

Touch és una serie del 2012-2013 on Jake, un nen d’once anys, amb Condició Espectre Autista (CEA), que no parla des que la seva mare va morir a la catástrofe del 11 de setembre del 2001, es comunica amb el seu pare a través de series matemátiques i li revela situacions on cal activar alguna ajuda, situació de solitut i desconnexió de persones. És un fenómen fora del comú, com si Jake tingués una antena per sintonitzar una freqüencia numérica que es tradueix espiritualment. El pare (periodista altamente qualificat) va darrera les pistes que Jake li mostra i grácies a la relació entre les sequéncies matemátiques i una “llei” més potent que ho vincula tot, es salven vides, s’arreglen drames personals, es retroben persones perdudes… arreu del món. Jake fa servir les tabletes digitals on troba -veu- aquestes seqüéncies i no queda clar si és conscient del que mostra, tot i que és dramáticament exigent amb el seu pare per a que concreti les sol.lucions. Jake mai parla.   La serie te d...

Anela es el personaje que saca las meses para los desayunos cada día, a pesar que no hay café, ni pan, ni huevos, ni turistas en su pensión a los pies del Trebevic durante la guerra de los Balcanes. La describe Margaret Mazzantini en el libro La palabra más hermosa con una perseverancia indestructible . La guerra y los ladrones han vaciado y destrozado todo lo que tenía y ella lo ha i ella ha recogido los pedazos de les tazas, los ha unido y todas las mañanas las coloca en las mesas desnudas: «Paloma s cansadas, inmóviles, a la espera de la paz. Era su orgullo y su orgullo fue su resistencia». No es fácil descubrir la resistencia. Las personas somos débiles, sufrimos, nos afecta la vida, tan bella que es... pero efectivamente limitada y dolorosa. Este presente pandémico necesita el ejercicio resistente, pero hace falta el sentido, hay que poner nombre a novedades que se nos muestran, hay que avanzarse a la incertidumbre, aunque sea con balbuceos desorientados y borradores que mañ...

Tot passejant, en Siscu va anar recorrent els carrers on havia viscut la seva infantesa i joventut i reconeixent alguns edificis encara existents que el seu avi havia construit quan es va dissenyar tot aquell barri. Immigrant Italiá, va arribar a Xile pels voltats de la primera década del 1900 s’hi va quedar, va tenir fills i després nets, un d’ells en Siscu. Quan l’avi va morir, en Siscu va anar al poble d’Italia on el vell havia nascut i va deixar una placa en commemoració d’algú que havia lograt una certa celebritat al llarg de la seva vida i també deixava un valuós llegat históric i material. En Siscu, després de molts anys, remembrava aquell viatge amb agraiment, peró també es sentía lliberat d’aquell passat. La familia d’Itália, l’avi, les cases contruides per ell on havien viscut tantes families -inclosos els seus pares, que el van engendrar-, les vivencies que el feien ser qui es i sense l es que no hagués existit mai, ara el deixaven lliure. Agrait de tot, peró propietari de...

El estallido social ocurrido en estos días en Chile ha puesto en evidencia la sumatoria de dolores que se arrastraban por años, situaciones que en el día a día cada uno enfrentaba desde el silencio y la soledad obligados y que al rebalsar el vaso han generado un verdadero tsunami. La destrucción ha sido inconmensurable, como lo es cuando la violencia estalla y no se mide. Chile no es un hecho aislado y nuestra generación se enfrenta a la contradicción entre el nuevo paradigma que anhelamos y la necesidad de “regresar” a la “normalidad”. Un país de tradición religiosa, cristiana y católica, que desde hace aproximadamente una decena de años ha vivido el crecimiento de una diáspora de los templos, paralela a la transparencia mediática de abusos espantosos de parte de clérigos. Dolor e impunidad, respecto de toda estructura, no solamente de la eclesial. En paralelo las personas buscan a Dios y lo hacen de distintas maneras, algunas muy personales y directas, otras más comunitarias y quiz...

Eren les vuit del vespre i l’Elliot estava assegut entre la mare i la tieta, a punt de fer un viatge en tren que duraría tota la nit. A la bossa hi havia algunes joguines, peró a casa, amb el pare, s’havien quedat les més importants, que les trobava a faltar molt en aquell moment: el monopatí, la pilota de futbol, els transformers i varios més!. Menys mal que la mare li va oferir menjar alguna cosa i prendre un dels sucs de fruita tan bons que havien comprat, li venia molt de gust prendre’ls.  Quan li van dir que farien un viatge en tren, havia semblat més simpátic i ara estava una mica aburr, no tenia gens de son i la mare i la tieta feien proves, que no li acabaven d’agradar molt, de com dormir tots tres en aquells dos seients. També li havien dit que no es podía córrer. Davant d’ells, de fet asseguts de cara a ells, hi havia un xicot que llegia i una altra noia que també llegia, no semblaen novios, ni res. Peró éren d’edats semblants.  D’un plegat d’un seien...