viernes, 13 de octubre de 2017

Construir la pau a la gran ciutat, Fray Andresito



La Recoleta Franciscana de Santiago, a Xile, és un convent que es va erigir al segle XVII a La Chimba, sector que des del centre antic de la ciutat, está situat creuant el riu Mapocho, de fet, el mot La Chimba en quechua significa “a l’altre banda”. Era habitada abans que ho fos la ciutat colonial i des de l’existéncia d’aquesta darrera va ser residencia de families indígenes que probablement feien algún servei als nous habitants. Per tant La Chimba és un espai amb molta História, com també el convent i l’església de La Recoleta franciscana, edificis patrimonials on també es recull un esperit molt propi d’aquest sector popular i sempre habitat. 

L’any 1730 un terratrémol va ensorrar la primera església de La Recoleta i els frares que habitaven el convent adosat, van encarregar-se de recollir almoïnes per a reconstruir-la, el més emblemátic d’ells Andrés Filomeno García Acosta, Fray Andresito, qui nascut a Fuerteventura (Illes Canáries) al 1800 va destinar gran part de la seva vida a  assistir els desvaits. Va morir en fama de santitat. El frare vingut de Les Canáries recorria la Santiago del segle XVIII amb el seu maletí per a fer curacions, asistir i acompanyar malalts i sanar ánimes. Fray Andresito ha estat reconegut venerable i el seu procés de beatificació está obert, les seves despulles romanen a La Recoleta on també hi ha la seva reliquia de sang liquida custodiada pels frares, peró a disposició de malalts greus que necessitin la seva imposició i segueix fent miracles, per aixó no para de visitar-lo tot tipus de gent. 

Al voltant de La Recoleta hi ha molt de comerc i gent sempre. L’església veu entrar i sortir cada dia centenars de persones que volen descobrir, visitar, respirar, traspuar…, algunes d’elles dormen als peus de les seves portes quan es tanquen i esperen fins l’endemá quan Fray Claudio, el guardiá, els dona l’esmorcar. A dins, el marevellós claustre guarda el silenci de sempre i la biblioteca potser més antiga de Xile. Per tot aixó i altres coses que es viuen i no hi ha cap mot prou ric per a anomenar-les, es que és un lloc de pau. “Construir la pau a la gran ciutat” és el lema d’un petit grup de persones que es recullen els primers dissabtes de cada mes a escoltar el silenci, ple de ressonáncies, d’aquest lloc tan viu, que traspassa les pedres.

lunes, 27 de marzo de 2017

Periferias existenciales, no haber amado nunca


“Te quiero mucho”, dice el pequeño Ramón a su madre, “pero muchísimo, eh!”, insiste, mientras la madre lo apreta contra su pecho y dándole un beso le responde: “yo también, muchísimo”.
¿Cómo se mide el amor?, ¿qué amamos cuando amamos?. No podemos tener ni idea, porque no forma parte de las ideas sino de los sentimientos. Tampoco podemos saber si otra persona ama mucho o poco, si nos ama o no, si ama a otras personas más o menos. Si  podemos notar si nosotros amamos, pero con gran sorpresa a veces, poca certeza y sin medir o controlar nada ese afecto.

El amor no se puede obligar, ni imponer, tampoco se puede borrar o esconder, pero puede educarse. Las persona podemos aprender a amar. 

Andrés hace algo más de un año terminó una relación con Sonia después de cinco años de estar juntos y haber hecho serios planes de familia. Es muy poco probable que vuelvan a reparar la relación y Andrés está sufriendo, le cuesta mucht. Habla mucho con su madre y dice que no cree poder superarlo. La ausencia se li hace muy dura y a veces cree que no tiene fuerzas. Madre e hijo han visto recientemente: “La mejor oferta”, película italiana, dirigida por Giuseppe Tornatore en el año 2013, con música de Ennio Morricone, en la que se presenta la situación de un experto en arte, Virgil Oldman (Geoffrey Rush) dedicado a las subastas, de muy difícil trato y que se enamora de verdad, aparentemente, por primera vez en su vida. “Toda falsificación esconde algo auténtico” era una de sus frases celebradas, que se repite a lo largo de la película. Virgil es una persona cultivada, muy refinada, escrupulosa, con una larga carrera profesional muy reconocida internacionalmente y en su intimidad cultiva el placer de contemplar pinturas femeninas. La historia romántica da un giro dramático y Virgil sufre, pero ha amado y  sigue amando. 

El amor no es la persona amada, no es la historia de amor, es la capacidad de amar, es la forma de amar. Una persona puede aprender a amar a lo largo de su vida o puede amargarse. La persona amada, las personas, las situaciones, son la escuela, son marevillosas oportunidades de aprender y poner en práctica el amor, de crecer y madurar, de aprender a amar. Siempre la ganancia es el amor.

Periféries existencials, no haver estimat mai


“T’estimo molt”, diu el petit Ramón a la seva mare, “peró moltíssim, eh!”, insisteix, mentre la mare l’apreta contra el seu pit i fent-li un petó li diu: “jo també, moltíssim”.
 
Com es medeix l’amor?, qué estimem quan estimem?. No podem tenir ni idea, perque no forma part de les idees sino dels sentiments. Tampoc podem saber si una altra persona estima molt o poc, si ens estima o no, si estima a altres persones més o menys. Si que podem notar si nosaltres estimem, peró amb gran sorpresa de vegades, poca certesa i sense medir o controlar gens aquest afecte.

L’amor no es pot obligar, ni imposar, tampoc es pot esborrar o amagar, peró pot educar-se. Les persones podem aprendre a estimar. 

L’Andreu fa una mica més d’un any ha trencat amb la Sonia després de cinc anys d’estar junts i haver fet plans seriosos de familia. És molt poc probable que tornin a refer la relació i l’Andreu está patint, li costa molt. Parla molt amb la seva mare i diu que no creu poder-ho superar. L’Abséncia se li fa molt dura i a voltes creu que no te forces. Mare i fill han vist fa poc: “La millor oferta”, pel.licula italiana, dirigida per Giuseppe Tornatore l’any 2013, amb música de Ennio Morricone que presenta una situació interessant d’un expert en art, Virgil Oldman (Geoffrey Rush) dedicat a les subastes, molt difícil de tracte i que s’enamora de veritat, aparentment, per primer cop a la seva vida. “Tota falsificació amaga quelcom d’auténtic” era una de les seves frases celebrades, que es repeteix al llarg de la pel.licula. Virgil és una persona cultivada, molt refinada, escrupulosa amb una llarga carrera profesional molt reconeguda internacionalment i a la seva intimitat cultiva el plaer de contemplar pintures femenines. La historia romántica dona un gir dramátic i Virgil sofreix, peró ha estimat i segueix estimant.

L’amor no és la persona estimada, no és la história d’amor, és la capacitat d’estimar, és la forma d’estimar. Una persona pot aprender a estimar al llarg de la seva vida o pot amargar-se. La persona estimada, les persones, les situacions, són l’escola, són marevelloses oportunitats d’aprendre i posar en práctica l’amor, de creixer i madurar, d’aprendre a estimar. Sempre el guany és l’amor.

viernes, 20 de enero de 2017

Periferias humanas


Los inscritos son un grupo de aproximadamente quince hombres, cuando llegamos los llaman por altavoz y empiezar a aparecer. Hay cinco que perseveran más en las sesiones, estan sentados y trebajan todo el rato de manera continua, pero el resto se levanta constantemente, va y viene, abren y cierran la puerta, piden permiso para salir, entran de nuevo. Trece son menores de treinta años, uno tiene diecinueve y acaba de ser padre de una criatura hace veinte dias, otro tiene 23 años y un rostro muy infantil, otro 24 y tiene dos pequeños hijos, otro 31 y un hijo de 15 y otro de 12, solamente uno en el grupo no tiene hijos, dos son veteranos, personas de edad indefinida entre cuarenta y cincuenta.


La dinámica de estos dias es trabajar sobre sus propias amarguras, los dolores del alma, una experiencia muy necesaria para toda persona, hacer procesos, cambiar la perspectiva, ponernos en el lugar del otro, desligarnos de todo lo que nos espesa el alma, por eso se llaman “Escuelas de perdón”, pero no es fácil, no es inmediato, a pesar que es muy saludable.
 
Vivir en clave de perdón es un cambio radical y profundo en la vida, progresivo. Nos cuesta tanto que nos hacemos trampa, negamos el dolor, nos contamos historias de las culpas de los demás, nos lamentamos años y años de lo mismo. Limpiar, cambiar de actitud, es largo y toda la vida se ejercita.

En este caso el taller es un poco más complejo, la prisión no es un lugar agradable, entrar en el recinto es un trámite engorroso con varios controles, la mayoría de los funcionarios no son amables, no tienen que serlo, no hacen ningún esfuerzo para serlo. Se cierran y abren rejas con resonancias chillonas de cerrojos de hierro pesante sin lubricar. En los pasillos olores espantosos, humedad, alcantarillados rebentados, suciedad, oscuridad. Cuando llegamos a la capilla, que es donde nos reunimos, literalmente, se hace la luz, el aire corre y el grupo de reclusos empieza a aparecer. Cada uno tiene una historia, historias que no es preciso saber, que si que es necesario rezarlas porque todas ellas son dolorosas, pero además castigadas.

Cristián, uno de los asistentes recuerda que Jesús en el Evangelio nos pide no juzgar y reflexiona al respecto que después de tantos años, nuestra justicia sigue siendo castigadora. El último tema del taller es: “rompo cadenas y limpio el dolor”, la verdadera cárcel es la del corazón duro.

Periféries humanes



Els inscrits al taller són un grup d’aproximadament quince homes, quan arribem els criden per altaveu i comencen a aparéixer. Hi ha cinc que persevera més, están asseguts i treballen tota l’estona de manera continua, peró la resta s’aixequen constantment, van i tornen, obren la porta tanquen la porta, demanen sortir, entren de nou. Tretze són menors de trenta anys, un en te dinou i acaba de ser pare d’una criatura fa vint dies, un altre te 23 anys i molta cara de nen, un altre 24 i te dos criatures petites, un altre 31 i te un fill de 15 i una altra de 12, només un no te fills, dos són veterans, persones d’edat indefinida entre quaranta i cinquanta.  

La dinámica d’aquests dies és treballar sobre les seves própies amargors, els dolors de l’anima, una experiencia molt necessaria per a tota persona, fer processos, canviar la perspectiva, posar-nos al lloc de l’altre, desligar-nos d’alló que ens fa l’anima espesa, per aixó es diu “Escola de perdó”, peró no es fácil, no és inmediat, tot i que és molt saludable. 

Viure en clau de perdó és un canvi radical i profund a la vida, progressiu. Ens costa tant que ens fem trampa, neguem el dolor, ens expliquem histories de les culpes dels altres, ens lamentem anys i anys del mateix. Fer net, canviar d’actitut, és llarg i tota la vida s’exercita.

En aquest cas el taller és una mica més complexe, la presó no és un lloc agradable, entrar al recinte és un trámit engorrós amb varios controls, la majoria dels funcionaris no són amables, no han de ser-ho, no fan cap esforc per a ser-ho. Es tanquen i obren reixes amb ressonancies cridaneres de tanques ferro pesant sense oli. Als passadissos olors espantoses, humitat, clavegueres rebentades, bruticia, foscor.  Quan arribem a la capella, que es on ens reunim, literalment, es fa la llum, l’aire corre i el grup de reclusos comenca a aparéixe. Cada un te una história, históries que no cal saber, que si que cal pregar i que totes elles són doloroses, peró a més a més castigades.

Cristián, un dels assistents recorda que Jesús a l’Evangeli ens demana no judicar i després de tants anys, la nostra justicia encara és del cástig. El darrer tema de l’escola és: “trenco cadenes i netejo el dolor”, la veritable presó és la del cor dur.

lunes, 14 de noviembre de 2016

Innovar es la gran innovació educativa

Funciona realment!, si es col.loca a google “Sor innovació”, surten un munt de links que refereixen a sor Montserrat del Pozo, religiosa misionera de la Sagrada Familia de Nazareth, que te molt a dir i compartir sobre “La escola del segle XXI”, el titol d’una de les xerrades que a ha donat a Santiago de Xile els primers dies de novembre.

Ella diu que prefereix fer tallers perque es pot compartir més i que passa el 70% de l’any a diferents paisos d’América, on les religioses ténen escoles, totes fent innovació. Sor Montse traspassa la seva experiencia des que fa vint anys va comencar a trencar motllos a l’escola Montserrat de Barcelona, i on va, recull també la dels qui, a diferents indrets practiquen, la innovació a l’escola. El primer que comparteix es que la major innovació es estimar a l’alumne. L’auditori es ple de directors d’escola que volen escoltar-la i ella parla del paradigme del segle XXI que es tenir competéncies per a la vida i practicar les intel.ligéncies múltiples. Coparteix una frase d’un altre profesor David Cooperider “la vida és un miracle a abracar, no un problema per resoldre” i a partir d’aquesta afirmació convida a reflexionar sobre una educació que encara está al segle XIX amb nens asseguts tot el dia escoltant un adult que parla.

“Qué hem de fer per a que els nostres alumnes siguin aprenents de nou?, resiliencia, generosidad, empatía…, com ho fem per arribar-hi?”, pregunta als assitents i segueix dient: “Canviar les percepcions, millorar i mesurar la confianca que tenim” i afegeix: “som molt negatius i aixó ens fa tóxics”. La seva xerrada, a més de ser una dosi de vitamina per als educadors presents, és també una sessió d’humanitat, de renovació, de sentit de vida. Una de les coses que comenta es la dificultat real que suposa aplicar canvis i que sempre, a totes les comunitats educatives on ella ha estat, s’ha de viure una primera etapa de plor, de dol i reconeix: “s’ha de plorar!, peró un cop i ben fort, només un”. Montserrat del Pozo anima a aplicar la innovació a qualsevol escola, ho recomana, peró també adverteix que suposa canviar-ho tot i no tirar enrera. Cal que tots estiguin convencuts, no només la dirección de l’escola, tot l’equip docent. Es tracta de fer un procés junts, ser creatius i centrar el procés educatiu en la comprensió, en la pedagogía de l’encontre i en lo relacional. “El camí no es la sanció, no es tracta de posar zeros”, explica, sino el treball en equip i que nens i nenes siguin particeps del procés”.

Sor Montse no viatja sola, sor María dels Ángels també educadora i part de la mateixa experiencia també forma part d’aquest repte, tota una vida dedicada a aprendre com ajudar a que les escoles parlin els llenguatges de la vida. Missioneres que porten bones noticies i esperanca.